El enfado de Arrimadas

En política hi ha diferents maneres d’actuar i de fer oposició al Govern que, recordem-ho, és escollit per la majoria parlamentària. No hi ha dia que Inés Arrimadas no surti amb un estirabot, com a víctima cridant “llibertat” a Vic o negant-se a anar al Palau de la Generalitat a parlar amb el president, mentre al balcó hi hagi el llaç groc. En política sempre hi ha uns referents històrics que ens serveixen per entendre qui creu en la democràcia, tant si es guanya com si es perd. Artur Mas va guanyar com a partit majoritari les eleccions del 2003 i va ser nomenat president Pasqual Maragall. També va guanyar les del 2006 i va ser nomenat president José Montilla. Doncs bé, Mas va assistir a les dues cerimònies d’investidura, com ha de ser.

Convertir la política del dia a dia en un bombardeig constant de gestos i paraules maldestres i algunes vegades insultants acaba girant-se contra el mateix que les espargeix. Que ens parli de “fractura” una senyora que no para de buscar motius per separar els catalans entre bons i dolents, entre els de sempre i els nouvinguts, entre separatistes i unionistes, entre legals i els que no obeeixen la llei, entre adoctrinadors i adoctrinats, no és altra cosa que furgar en els sentiments més primaris per avalotar al personal. Això sí que fractura la societat catalana.

JORDI LLEAL I GIRALT

Badalona