La Vanguardia (Català-1ª edició)
Eremites connectades amb el món
Les ermitanes de Cornudella i Arbolí expliquen com compaginen internet i vida contemplativa
Una gran foto de refugiats rohinyes penjada al costat d’un crucifix presideix l’entrada a l’habitatge de l’ermitana d’Arbolí, a la comarca tarragonina del Baix Camp. És una imatge que connecta l’anacoreta amb el món, amb el drama dels més de 65 milions de desplaçats que fugen de combats, persecucions i de la fam. Les comarques de Tarragona acullen almenys sis eremites, i algunes accepten les noves tecnologies i internet per estar informades i per transmetre els seus pensaments.
Montserrat Domingo, que té 75 anys i viu a Sant Joan del Codolar, a Cornudella de Montsant (Priorat), des del 1977, i aquesta monja d’Arbolí, que demana que no es publiqui la seva identitat, són les dues ermitanes que han accedit a explicar com conjuguen la seva vida contemplativa amb les exigències que plantegen els nous temps. Amb naturalitat, Domingo accepta les xarxes socials que fa servir per difondre els seus coneixements, poemes o altres textos dels seus autors de capçalera, i també per denunciar les injustícies. Es rebel·la contra les guerres, la venda d’armes... “Callar davant les injustícies és un pecat d’omissió”, repeteix en persona i en diferents canals digitals.
Domingo acumula 2.240 seguidors a Facebook, 1.217 a Instagram i 233 a Twitter. Explica que va començar a la plataforma de Mark Zuckerberg per escriure comentaris sobre la música que emetia un programa radiofònic. “I amb motiu de l’any Llull, el 2016, vaig publicar les cites diàries d’Amic e amat”, explica a l’única habitació de casa seva, un petit espai ple de llibres. De santa Teresa de Jesús i sant Joan de la Creu a Rilke, Panikkar, SalvatPapasseit, Verdaguer i, fins i tot, Dan Brown i el seu Codi Da Vinci. Una biblioteca eclèctica i oberta, com la seva propietària, en què no falten exemplars sobre la fauna i la flora del Montsant, una de les seves passions.
Bona part de les seves 300 fotos a Instagram són de flors i de plantes medicinals d’aquesta serra acompanyades de comentaris sobre les seves propietats.
Defensa que la tecnologia ben utilitzada no deshumanitza i s’emociona quan recorda com un jove muntanyenc, no creient, es va comunicar amb ella a través de Facebook per demanar-li que resés pel seu avi. Diu que a Sant Joan del Codolar internet no funciona gaire bé, que potser per això no està al corrent de quants seguidors té ni tampoc dels comentaris o els m’agrada que generen els seus escrits.
Un vídeo a YouTube en què imparteix la conferència Testimonio de una ermitaña que escucha y aprende de la naturaleza supera les 57.300 visualitzacions.
La Montserrat va deixar Olesa de Montserrat, les Filles de la Caritat i la seva feina d’infermera en dues fàbriques de tints per submergir-se en la solitud del món eremític als 34 anys. “Vaig buscar ermites per tot Catalunya, però no va ser fins que vaig anar a veure mossèn Ballarín que vaig trobar la clau. Ell em va dir que anés al Montsant, una terra de gran tradició eremítica”, explica mentre prepara una infusió amb la farigola que recull a quatre passes de casa seva.
Va declinar instal·lar-se a les dependències principals de Sant Joan del Codolar i es va arreglar el corral annex, de tot just 20 metres quadrats, més d’acord amb la seva voluntat d’austeritat. No té aigua corrent, però sí una font al costat de casa, obté l’electricitat gràcies a plaques solars i porta roba de segona mà. “Només compro les botes de muntanya”, precisa.
“Vaig aprendre a viure en solitud. Al principi, no venia gairebé ningú; ara sí, i no tanco la porta a cap persona”. Opina que ser anacoreta en aquests temps no implica seguir a la caverna. “Esclar que estic connectada amb el món; soc una anacoreta del segle XXI: no visc en una cova. Considero que en un pis de Barcelona podria portar la mateixa vida espiritual que aquí. Per a mi el més important són les persones”.
Una tendinitis limita les excursions més exigents pel Montsant, que coneix perfectament. Però surt amb freqüència a passejar, a meditar, i els diumenges al matí baixa a peu a Cornudella per anar a missa. “Si Toni Arbonès [escalador que va popularitzar les parets de Siurana] hagués arribat abans, jo també escalaria”.
La ràdio és la seva principal via
MONTSERRAT DOMINGO “Amb motiu de l’any Llull vaig publicar a Facebook les cites d’‘Amic e amat’” L’ANACORETA D’ARBOLÍ “Després de dues hores de meditació, em poso els auriculars i escolto la ràdio”
d’informació. Cada matí, després de l’oració, es connecta amb la realitat del món, amb l’evolució de la política catalana i espanyola. “He seguit en directe els últims plens del Parlament. Des de l’1 d’octubre puja gent a preguntarme com gestiono la situació. Jo escolto. No denunciar les injustícies és pecat d’omissió”, insisteix.
Les seves jornades són flexibles, i adapta el seu ritme de treball, la lectura i la meditació a les visites. Per guanyar-se la vida va començar fent cistells i després va passar a decorar espelmes i punts de llibre amb flors del Montsant.
L’anacoreta d’Arbolí, que té 71 anys i en fa 25 que viu a l’ermita del Baix Camp, treballa fent escultures. Peces de fusta i de fang que modela en aquest racó de les muntanyes de Prades. “Totes les ermitanes som molt diferents; n’hi ha que volen molta solitud i no volen visites”, diu al porxo de casa seva. Com a la Montserrat, la ràdio i internet la connecten amb el món exterior, malgrat que ella no és a les xarxes socials.
“Em llevo a dos quarts de sis, i després de dues hores de meditació em poso els auriculars i escolto la ràdio al mòbil. També consulto diaris a través del telèfon. Diumenge Rafa Nadal em va donar una alegria quan vaig llegir que havia tornat a guanyar el Roland Garros”. Considera que una existència dedicada a la contemplació no és incompatible amb voler saber què passa a l’exterior, voler estar informada de la situació dels refugiats que s’enfonsen en la intolerància de la Mediterrània o de qüestions no només transcendents, com l’onzena victòria del tennista mallorquí a la terra batuda parisenca.
La seva vida eremítica va començar a València i es va prolongar gairebé cinc anys fins que un nou bisbe la va convidar a buscarse una altra destinació, que va trobar primer a Cornudella i ja definitivament a l’ermita d’Arbolí, allunyada del poble però amb aigua corrent i electricitat.
En una primera etapa va voler el silenci total. Va buscar mestres per assolir el control i la quietud mental recorrent a diverses tècniques. La respiració, mantres, visualitzacions. “Ara no persegueixo la companyia, però no la rebutjo si ve”.
Com la seva companya de Sant Joan del Codolar, és una apassionada de la música clàssica i de la lectura. De santa Teresa de Jesús i sant Joan de la Creu al pensador angloindi Krishnamurti. “Quan me’n vaig al llit, a dos quarts de nou, per dormir recorro a biografies de sants escrites pels pitjors escriptors possibles”. Potser el millor somnífer.