La Vanguardia (Català-1ª edició)
Arquitectura humanitzada
Un congrés a Pamplona apunta com seran les ciutats del futur amb el creixement demogràfic
Fa només seixanta anys, un terç de la població mundial vivia en ciutats. Avui, en són més de la meitat, i el 2050 el 70% dels habitants del planeta s’agruparan en urbs. La tendència és imparable i en aquest context els assentaments urbans es converteixen en els nodes principals de desenvolupament i convivència, unes macroestructures que comencen a superar en importància i sentit de pertinença els mateixos Estats. El congrés internacional d’arquitectura i societat celebrat aquesta setmana a Pamplona ha desgranat els desafiaments d’un urbanisme convertit en pedra angular de la construcció social.
Tots els ponents van coincidir que la subordinació de l’arquitectura a les necessitats humanes és indispensable. No hi ha cap altra opció. L’alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, va insistir en la importància vital de la participació ciutadana en el disseny transversal de les urbs. “En una societat alfabetitzada com la que vivim és impossible fer una política vertical”, va subratllar. Carmena va posar la plataforma Decide Madrid, impulsada per l’Ajuntament i en la qual hi ha inscrites 400.000 persones, com a exemple d’aquesta creixent implicació veïnal.
L’exalcalde de Barcelona Joan Clos, des de la seva experiència com a director executiu del programa Habitat de Nacions Unides, va alertar d’uns riscos demogràfics mundials davant els quals Europa sembla que gira
L’arquitecte Dominique Perrault proposa el creixement de les metròpolis sota terra
l’esquena. Sobretot a l’Àfrica. D’aquí vint anys, aquest continent d’uns 900 milions d’habitants duplicarà la població. “Si no ajudem l’Àfrica a desenvolupar-se tindrem un problema a les nostres portes”, va indicar, alhora que va demanar que Europa tingui una política africana.
Davant la cada vegada més desmesurada ocupació territorial urbana, el prestigiós arquitecte francès Dominique Perrault va proposar un creixement sota terra, com en la seva remodelació del Pavelló Dufour al Palau de Versalles o el Lightwalk de Seül. Perrault aposta per l’ús del vidre per il·luminar i permetre el pas de la llum, un material que actua com a interfície entre l’interior i l’exterior. Les innovadores estructures subterrànies, va defensar, garanteixen l’espai públic i la sostenibilitat.
Les arquitectes Farshid Moussavi i Belinda Tato van incidir en la importància de generar “ciutadania” a través de l’urbanisme. Les persones han de ser el centre de la configuració de les ciutats i edificis. Moussavi, que dissenya des d’habitatges socials fins a residències de luxe, va destacar la seva feina en pisos orientats cap a la màxima personalització: les vidrieres exteriors disposen d’unes pantalles corredisses mitjançant les quals l’inquilí decideix quines vistes vol tenir, es pot abatre qualsevol paret de la casa o permeten crear un espai comú cada dues portes, dotant-les de més intimitat en contraposició amb un replà obert.
Salvador Rueda, director d’Ecologia Urbana de Barcelona, va explicar el controvertit model de les superilles com a eix per garantir l’accessibilitat i habitabilitat dels espais públics. També la reducció de les emissions de CO2. La implantació d’aquestes cèl·lules urbanes, que ja s’aplica en llocs com Poblenou –no sense problemes– i ara al barri de Sant Antoni, reduirà, segons els càlculs de l’Ajuntament de Barcelona, el volum de cotxes en un 13% i l’espai que ocupa la motorització en un 70%.