La Vanguardia (Català-1ª edició)
Contes que es fan servir
L’argentí Patricio Pron explora els límits de la narrativa breu amb històries sobre la paternitat, les segones oportunitats i els dobles
L’escriptor argentí Patricio Pron (Rosario, 1975), resident a Madrid i autor d’obres com El mundo sin las personas que lo afean y lo arruinan (2010), El espíritu de mis padres sigue subiendo en la lluvia (2011), La vida interior de las plantas de interior (2013) o No derrames tus lágrimas por nadie que viva en estas calles (2016), publica ara el volum de contes Lo que está y no se usa nos fulminará (Random House). “Això dels títols llargs –confessa, de visita promocional per Barcelona– va començar com un desafiament a l’editor, però va acabar convertint-se en una marca d’estil. Aquesta és la tornada d’una cançó de rock argentí del 1974, de Luis Alberto Spinetta, per a la seva banda Invisible, molt pertinent perquè és el que em va passar: em vaig trobar al calaix una gran quantitat de relats escrits que, si no els utilitzava en un llibre, em farien parar boig”.
Així que, convençut que “al conte no se li han esgotat encara totes les possibilitats”, va intentar “veure com es podien relacionar entre si els textos del calaix, a través de temes com les exigències de la paternitat, les segones oportunitats, el doble o la importància creixent de la virtualitat”.
La realitat proniana és diversa: en un relat algú respon literàriament el qüestionari que han d’emplenar els estrangers quan arriben als Estats Units. “Se’ns pregunta si tenim intenció de matar el president, si hem consumit alguna droga, si hem tingut simpaties comunistes... Què passaria si expliquéssim la veritat, cosa que no encaixa dins del reduït concepte d’un formulari? De la mateixa manera que les xarxes socials, els formularis ens fan constrènyer una experiència complexa escollint a,b o c” .En un altre relat, un personatge apocat vol escriure un perfil de Tinder atractiu “i es veu obligat a explicar una cosa bastant tremenda, com solen ser totes les històries d’amor”.
L’obra s’inicia amb un narrador que canvia constantment versions sobre una dona que segueix la vida de dos escriptors. Pel que sembla, cadascun d’ells ha acordat que escriurà l’autobiografia de l’altre. El punt de vista i l’extraviament de les fonts, amb el que passa o es relata en perpètua mutació, evoca els descarts de l’autor en el procés de creació i planteja el tema de la importància (o no) de la vida privada de l’escriptor. “Si no fem l’abstracció de separar l’autor de la seva obra correm el risc de quedar-nos sense determinat art perquè l’autor no va portar una vida exemplar”. Apareix després un personatge-escriptor anomenat Patricio Pron que contracta un actor perquè el supleixi en la promoció dels seus llibres. Pron –que assegura ser l’autèntic– diu que “tots els escriptors somien amb la possibilitat que la seva vida sigui una obra d’art o la imiti. En última instància, la literatura consisteix a adoptar una sèrie d’identitats falses”.
El pas del temps i la seva irreversibilitat és el tema de La repetición. “Tots tenim la temptació de remuntar-nos en un moment de la nostra vida en què tot podria haver pres un altre rumb. Què passa si algú, un jubilat mogut per la nostàlgia, creu en la possibilitat de tornar al passat, i decideix reconstruir totes les condicions d’una festa a què va assistir fa molts anys, per veure què hauria succeït si pren una altra decisió. Per reconstruir aquest entorn, viatja al Brasil, busca les mateixes cadires d’aquella època, el mateix tocadiscos, posa la mateixa música, col·loca igual la taula... L’intent de recuperar el temps perdut és més freqüent del que creiem, tot i això ningú no s’atreveix a portar-lo a les últimes conseqüències, ningú no es pren la molèstia de reproduir exactament un dia del seu passat”.
La música hi apareix en diversos moments. Per exemple, a través d’un relat narrat tan sols amb notes a peu de pàgina, en què un fill explica que el seu pare “va gravar un dia una versió de Like a rolling stone que, per una confusió, ha passat a ser considerada del mateix Bob Dylan”. Després, en un altre conte, apareix un traficant de discos a l’RDA i, en general, “hi ha diversos relats que adopten estructures inspirades per cançons o peces musicals. També hi ha temes i tornades que es repeteixen”.
Un narrador parla dels seus pares revolucionaris a l’Argentina dels anys setanta. “Jo em sento fill de desapareguts, és com una presa de posició del costat de les víctimes”. I, com en el relat, els pares reals de Pron l’acusen de vegades “de... reformista!”, s’exclama.
Dedica el llibre al seu gat mort. “Sí, aquesta obra és una corona de flors literària. El meu gat es deia Mao Tse Tung, era groc i vermell com el gran timoner, i va assistir al procés d’escriptura més a prop que ningú, des de la meva falda”.
“Quan entres als EUA et demanen si mataries el president, si prens droga... Què passaria si expliquessis la veritat?”