‘De consolatione’

Boeci passa per ser l’últim romà i el primer escolàstic. Va morir el 524 o el 525 i va ser un home d’estat i de cultura, que ens va llegar el que la tradició medieval va acabar anomenant De consolatione philosophiae, que potser va escriure a la presó mentre esperava el seu judici i posterior execució. Davant l’adversitat, la injustícia i la mort, va buscar el consol de la filosofia, tot i que s’hauria d’escriure amb majúscula inicial, perquè és una dona i una al·legoria a la seva obra. Entendre per què els justos i savis no tenen sempre recompensa és un eix sobre el qual giren part dels cinc llibres que la componen. En qualsevol cas, buscar consol en la filosofia és un tòpic que ha perdurat i fet fortuna.

Javier Gomá ja és un dels filòsofs vius més importants del solar hispà. I la seva Tetralogía de la ejemplaridad no deixa de tenir algun eco boecià, encara que només sigui per l’extensió i pel desig d’incidir sobre virtuts públiques i privades. El 2015 va morir el pare del filòsof, una cosa que a tots ens arriba, orfes que som i orfes que algun dia seran els nostres fills, quan feia poc que Gomá havia arribat als 50 anys. Davant d’aquesta experiència, tan inevitable i fins i tot gairebé tan vulgar com traumàtica, no és exagerat dir que Gomá es va descobrir inconsolable. I va escriure llavors –quina altra cosa es pot fer?– un monòleg dramàtic, un soliloqui al qual va anomenar, precisament, Inconsolable. Dimecres passat es va poder veure a Barcelona, per fi, després de l’estrena madrilenya del 2017. Muntatge d’Ernesto Caballero i notable i gens histriònica actuació de Fernando Cayo, al teatre Romea. Vostès no arribaran a temps de veure l’obra a Barcelona si no ho han fet ja. Les representacions acabaven ahir diumenge (algun dia, nota al marge, caldrà revisar les polítiques de l’Inaem i entendre per què no hi ha gires més llargues i a més ciutats). I és una llàstima, perquè l’obra val la pena i perquè l’esforç de Javier Gomá per evitar el que ell ha anomenat la literatura mal educada, és a dir, la que fa exhibició impúdica de sentiments i passions, és tan notable com contradictori.

El seu monòleg, com més d’un dels seus articles, molts de recollits a Filosofía mundana, és alhora antiromàntic i sentimental. La quarantena per la qual passa un fill que ha perdut el seu pare. Aquells primers quaranta dies, aquell desconsol. Perquè encara que el nostre filòsof sigui un paladí de la raó, acompanyada per la cortesia, la contenció i la sàvia imitació d’aquell que val la pena imitar, també el sentiment, sense arribar a l’efusió, forma part de les seves disquisicions i de la seva obra. En aquest cas, és el substrat mateix de tot aquest monòleg, que probablement siguin les pàgines més literàries que ha escrit Javier Gomá i, sense paradoxa, de les més filosòfiques, perquè continua sent la mort el gran arcà i la més evident de les obvietats. L’inevitable, en suma, que imposa la raó de la carn a tota filosofia i a qualsevol consol.

L’esforç de Javier Gomá per evitar el que ell ha anomenat la literatura mal educada [...] és tan notable com contradictori