La Vanguardia (Català-1ª edició)
Toca Neymar, a terra...
Suïssa desespera l’astre, atrapat a la teranyina que van teixir Behrami i Lichsteiner
Quan pretenen connectar-se al wifi, els periodistes que segueixen el Brasil a Rostov han d’escriure la contrasenya: rumoaohexa. Rumb cap a l’hexacampionat. Ho explicava ahir Jaime Rodríguez, a El Mundo.
Posem la contrasenya en quarantena: malgrat l’ensopegada d’ahir, el Brasil manté les seves opcions. Un joc raonablement fluid, només això (no el podrem considerar el millor Brasil de la història, almenys vist el que vam veure ahir). Compte amb Willian, un punyal al carril dret. Amb Coutinho, que ordena les coses i l’enrosca amb el compàs. I fins i tot amb Paulinho, vers lliure que arriba pel carril central, quan Gabriel Jesús li obre un espai, quan ningú no ho intueix.
També hi ha Neymar, esclar. Però a aquest cal que el deixin jugar.
I aquest és un dels factors que separen aquest Brasil d’altres Brasils superlatius. Per exemple, dels Brasils de Pelé. O del de Romário i Bebeto. O del de Ronaldo, el fenomen. Ahir, Neymar va ser poqueta cosa.
És l’hora dels oportunistes. Fa quatre anys, Neymar (26) proclamava:
–Amb mi al camp, allò no hauria passat.
Es referia a l’1-7 que els alemanys havien clavat al Brasil.
Aquelles eren les semifinals del Mundial del 2014. El Brasil jugava a casa. Se’n va anar al carrer.
Neymar no va ser víctima en aquella humiliació. Estava absent, davant el televisor, amb una vèrtebra fracturada. Es va insistir que aquell Brasil havia jugat orfe, sense el seu millor home sobre el terreny de joc. Així que, a Neymar, ningú no li va poder atribuir aquell desastre.
Ahir Neymar sí que va ser al camp. Però els suïssos amb prou feines el van deixar jugar.
Per frenar Neymar, Suïssa va fer servir el regle, l’escaire i la contundència. Els suïssos li van tirar a sobre Lichsteiner, i també van buscar els ajuts de Behrami i Schär, que arribaven cada vegada que Neymar rebia.
Tocava Neymar. Saltaven les alarmes. Arribaven homes. Cap a terra que se n’anava. Va rebre nou faltes. Cert, Neymar va forçar tres grogues. Se les van endur els seus tres gossos de presa, una cada un. Però tant de zel defensiu va posar fi a la seva paciència. Li van estirar la samarreta, el van fer caure al centre del camp, el van envoltar entre molts, li van tallar totes les vies de passada: no aconseguia enllaçar amb Gabriel Jesús, que també es va desfigurar, i tampoc amb Coutinho, que avançava per l’altre flanc.
Entre tanta garrotada, els suïssos van desesperar l’astre, els cops de geni del qual van anar minvant així que passaven els minuts. Va acabar arraconat, criticant l’àrbitre que havia estat permissiu amb els suïssos.
A Maradona també li pegaven. I a Ronaldo. I a Pelé.
DESESPERACIÓ Els suïssos van exhaurir la paciència de Neymar, que va rebre nou faltes i va forçar tres grogues