El Brasil i les ulleres de culer

El Mundial activa fòbies i fílies inesperades. De cop i volta et sorprens cridant “¡Viva México, cabrones!”, abduït per un túnel de memòria que et teletransporta a l’exili republicà o a l’ombra catalana del piolet que va matar Trotski. No té cap lògica, només és l’ancestral crida de la sang que s’expressa a través del futbol i et fa intuir que la determinació mexicana mereix més premi que el mètode alemany. L’anàlisi és una coartada per justificar simpaties que donarien feina a un congrés de psicoanalistes. Clínica, educativa o social, cap teràpia no pot explicar què passa dins la caixa negra emocional d’un aficionat durant un Mundial. Si ens fessin l’autòpsia, hi trobarien somnis fossilitzats en què imitem les jugades, reals o imaginades, dels nostres ídols, curtcircuits patriòtics i articles dels nostres preceptors –Juan Villoro inclòs– més admirats.

I durant el Brasil-Suïssa emergeixen contradiccions monstruoses. La simpatia que fa cinquanta anys que sents per l’alegria del joc, per aforismes com el que afirma que Garrincha era la síntesi del joc brasiler (pobre, creatiu, simpàtic) o la hipòtesi de Sérgio Rodrigues segons la qual els jugadors del Brasil són tan creatius perquè han d’estar a l’altura de les mentides inventades per les exageracions dels locutors de ràdio. Res d’això no esborra la sensació que Neymar continua sent creatiu però ja no és ni pobre ni simpàtic i viu segrestat per la imaginació dissonant del seu perruquer. Pel que fa a les expectatives, és Neymar qui ens obliga a combregar amb les rodes de molí comercialitzades pels seus patrocinadors. I has de resistir-te a animar Suïssa i centrar-te a combatre una rancúnia que no té sentit. Perquè, des d’un punt de vista de comptabilitat emocional culer, hauria de valer més la suma de Paulinho i Coutinho que no pas l’absència de Neymar.

Tot i que, seguint amb aquest sistema de compensacions, la presència de Marcelo i Casemiro resta, però menys que la perfecció del gol de Coutinho, que multiplica. ¿I aleshores per què no t’entristeixes quan Suïssa empata i fins i tot experimentes una remota i inconfessable satisfacció? ¿Perquè són rics, poc creatius i de simpatia continguda i relativa? L’escriptor suís Hugo Loetscher va escriure un article titulat Si Déu

fos suís en què diferenciava entre els brasilers i els suïssos. Els brasilers afirmen que Déu és brasiler, deia Loetscher, mentre que els suïssos saben perfectament que el privilegi de ser helvètic no és a l’abast de tothom (ni tan sols de Déu) i que només els suïssos en poden ser, de suïssos. Davant de tantes contradiccions, és un consol poder-se refugiar en la condició culer.

Hauria de valer més la suma de Paulinho i Coutinho que no pas l’absència de Neymar