La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’origen del monstre
Thomas Weber explica i documenta el moment que Hitler va passar de “bèstia rara” a líder fanàtic
L’historiador alemany Thomas Weber investiga a De Adolf a Hitler els fets que van transformar un humil caporal de l’exèrcit imperial alemany el 1919 en el màxim dirigent del tercer Reich.
En quin moment i de quina manera el dictador nazi va deixar de ser un tipus més aviat mediocre i una “bèstia rara” per convertir-se en el líder segur de si mateix que amb el temps conduiria el seu país i Europa a la seva època més fosca? D’això, de respondre a aquesta pregunta, va el llibre De Adolf a Hitler (Taurus), de l’historiador alemany Thomas Weber. La seva documentada tesi perfila el tirà com “un oportunista i un narcisista” però també com “un home d’idees” obsessionat per afrontar al preu que fos els problemes que havien debilitat i fet perdre la Primera Guerra Mundial a Alemanya.
En la seva resposta al plantejament central del llibre, és a dir, el com i el quan de la transformació personal de Hitler, Weber discrepa de les teories que situaven aquest canvi en els seus anys de joventut a Àustria o bé en la guerra del 1914. Segons la seva opinió, i d’acord amb documents i testimonis contrastats al llarg d’ anys d’investigació, el soldat de rereguarda “estrany i solitari” que era Hitler fins a mitjans del 1919 va esdevenir “líder en potència” exactament quan, a la primavera d’aquell any, va ser nomenat representant de la seva companyia militar. Va ser llavors quan va tastar la mel del poder. I li va agradar tant que ja no va poder desprendre’s del seu sabor dolç i gratificant.
Al llarg de 550 pàgines consagrades a relatar l’evolució del personatge en el crucial període entre els anys 1918 i 1926, Weber destaca com el futur genocida va passar en poc temps de donar suport al Govern socialista de Baviera aliat amb Moscou a liderar el nacionalsocialisme alemany, no sense abans haver-se impregnat de les tècniques de propaganda i espionatge en operacions dirigides contra grups de tendència socialista i comunista.
Perquè, en el seu període de formació, Hitler era un oportunista que anteposava la seva ànsia de reafirmació i la seva set de poder a la més mínima fidelitat a qualsevol bàndol. Tot i això, també era “un idealista”, aclareix l’autor en la seva entrevista amb La Vanguardia. Weber es refereix en aquest sentit a l’acusat rebuig del llavors aprenent de dirigent de tot el que al seu entendre danyava el seu país com a potència capaç de competir amb altres estats. El cor dels problemes d’Alemanya es trobava per ell en “el territori, la mà d’obra i el poder”, assenyala l’historiador. I en aquell moment la defensa d’aquests elements entroncava amb “el suport al col·lectivisme i el rebuig a l’individualisme i, sobretot, al capitalisme financer”.
El ferri i creixent antisemitisme de Hitler és en gran manera, segons Weber, una derivació de la seva aversió cap al capitalisme en tant que suposat responsable de la fragilitat interna d’Alemanya. La nació era socialment injusta i desigual per culpa d’un sistema econòmic del qual responsabilitzava el “materialisme dels jueus”, i aquesta era la raó per la qual calia eliminar-los.
Des del moment en què el focus de Hitler es va orientar cap als jueus, ells van passar a ser en la seva ment “els líders d’una gran conspiració, ja es trobessin a Berlín, París o Nova York”. Ells “dirigien el món i corrompien la classe treballadora, creant una incertesa general”. Després els va associar al bolxevisme, però aquest era per ell un problema “subsidiari” del semitisme, indica el també professor d’Història.
Un altre de les facetes que Weber emfatitza a l’hora de perfilar Hitler en la seva etapa de construcció com a mandatari és la de biògraf d’ell mateix, evidentment en termes hagiogràfics. Primer, i gairebé mentre sembrava Munic de fotografies i postals del seu rostre, va publicar un primer esbós de la seva vida i les seves idees que, l’any 1923, va fer firmar una altra persona, l’aristòcrata Victor von Koerber, perquè tingués més acceptació. En el text, el llavors cap del Partit Nacionalista Obrer Alemany es comparava amb Jesucrist i equiparava l’episodi de la resurrecció amb el de la seva politització i descobriment de “la veritat” d’Alemanya, anys abans. Va ser el preludi de Mein Kampf (La meva lluita), editat en dos volums entre el 1925 i el 1926.
Weber defineix els dos llibres de Hitler com una col·lecció de “mentides i històries”, però també com una demostració del seu caràcter “sagaç, astut, calculador i intrigant”. En contra del que es pensava fins fa poc, Mein Kampf “no és una simple operació de blanqueig o embelliment” de la personalitat del dictador “ja que el nucli del llibre és una pura invenció”, diu l’historiador. Això retrata el dictador com “un gran estrateg”, atès que “durant dècades ens ha fet creure les seves mentides i fabulacions”, afegeix Weber.
Entre una i altra autobiografia, el novembre de 1923 Hitler va comandar el fallit cop d’estat conegut com a Putsch de Munic, pel qual passaria nou mesos a la presó. Weber s’atura en la també avortada fuga del dirigent una vegada que l’intent havia fracassat. “El metge i l’infermer que el van posar fora de perill van intentar fugir amb ell a Àustria però just abans d’arribar als Alps, el cotxe en què viatjaven es va avariar”, recorda. El contratemps va ser “un fet de conseqüències històriques mundials”. Perquè, “en cas d’haver arribat a la frontera austríaca, Hitler no hauria estat jutjat ni empresonat a Landsberg i, molt probablement, avui no seria més que una nota a peu de pàgina”.
Ben al contrari, cent anys després que comencés a convertir-se en un monstre, Adolf Hitler continua estant d’actualitat.
El 1919 va ser nomenat representant de la seva companyia militar; va tastar la mel del poder i li va agradar