Els temes del dia

El debat sobre la política d’immigració europea, reobert pel cas Aquarius, i l’estabilització del ritme d’arribada de turistes a Espanya.

DESPRÉS del desembarcament al port de València dels 629 immigrants a bord de l’Aquarius i dos vaixells de l’armada italiana, i de ser atesos sanitàriament i identificats, es reobre el gran interrogant sobre la política europea en matèria d’asil i acollida humanitària. El Govern del socialista Pedro Sánchez, a l’acollir el vaixell de Metges sense Fronteres (MSF), ha posat damunt la taula de la Unió Europea una qüestió que ve de lluny i que està encara més lluny de resoldre’s: en les últimes 48 hores, han entrat a Andalusia prop d’un miler d’immigrants arribats en pasteres.

És evident que Espanya corre el risc de suscitar un efecte crida amb la iniciativa humanitària d’acollir l’Aquarius, que dies abans havien rebutjat Malta i Itàlia. Però també ho és que la iniciativa del flamant Govern espanyol ha significat un toc d’alerta en les consciències dels líders europeus. Aquest és, de moment, el seu èxit. Sense anar més lluny, abans-d’ahir el president francès, Emmanuel Macron, feia un gir de cent vuitanta graus a les seves polítiques immigratòries i anunciava la disposició del seu país a acollir immigrants arribats ahir a València. De fet, funcionaris francesos van ser presents en el desembarcament.

Les onades d’immigrants que pateix Europa des de Síria i fa anys des del nord de l’Àfrica no es resol. Primer va ser Grècia la més afectada, fins que la UE va pagar els serveis de Turquia per frenar l’entrada de nàufrags procedents, majoritàriament, de països en guerra, en fallida o simplement fugint de les fams. Després va ser Itàlia l’objectiu de les màfies que negocien de forma immiseri-cordiosa amb tot tipus d’expatriats. El país transalpí ha estat tres anys sol·licitant l’ajuda europea i Europa ha mirat cap a un altre costat. Fins que Roma va dir prou, i el nou Govern, amb polítics contra la immigració, va tancar els seus ports provocant la crisi de l’Aquarius. Pot patir Espanya una crisi similar a les viscudes a Grècia i Itàlia? L’allau que afecta les costes andaluses, segons els experts, s’explica per una distensió de la política marroquina que, amb cada canvi de Govern a Espanya, tracta de recordar a les noves autoritats espanyoles el seu paper en aquesta qüestió.

El resultat d’aquella temorosa política europea ha estat que les posicions xenòfobes s’han estès com una taca d’oli. Fins i tot als països del nord i a Alemanya, on tradicionalment s’ha rebut immigrants per motius clarament econòmics –per compensar la seva baixa natalitat–, han crescut les actituds dominades per la por a l’estrany i d’entossudiment. Aquesta setmana passada, en plena crisi per l’Aquarius, el Parlament Europeu va tractar sobre la qüestió amb una assistència que colpejava qualsevol consciència, ja que amb prou feines se superava el 10% dels parlamentaris. És clar, doncs, que existeix poca o nul·la disposició política a resoldre el problema.

Els propers dies 28 i 29 d’aquest mes és prevista una cimera europea en la qual, amb tota seguretat, es parlarà sobre aquesta crisi immigratòria. Cal comptar amb la fèrria oposició dels països de l’est d’Europa. Però potser és hora que els països occidentals es marquin objectius per regular els fluxos migratoris, lluitar contra les màfies, negociar amb els països de trànsit i amb els països d’origen de migracions. I si alguns països es mostren contraris, caldrà prendre mesures referent als ajuts que es transfereixen des de Brussel·les. Per descomptat que no és una tasca fàcil. Però no hi ha cap altre camí. O s’organitzen els fluxos o acabaran per abordar-nos.