La Moncloa impulsa el trasllat de les restes de Franco

Dinamitades les fronteres semàntiques entre els verbs rescatar i acollir, el port de València s’autoproclama com a exemple de tragèdia elevada a contingut de la societat de l’espectacle. S’atribueix al rescat una voluntat de postureig per poder-lo criticar, sia des de la radicalitat neoanticolonialista, sia des d’un patriotisme que, per simplificar, s’atribueix a l’extrema dreta. També hi ha un espai reservat per a les bones intencions, que apel·la a una solució conjunta i eficaç d’una Europa potent i cohesionada. O sigui: un impossible. Cada mitjà decideix si tracta el desembarcament 1. com el crim d’Alcàsser; 2. amb la presumptuositat del cunyadisme il·lustrat; 3. amb el cinisme ancorat en el “tot això qui ho paga?” de Josep Pla, o 4. limitant-se a explicar què passa, que comporta decebre els fanàtics i evitar les esllavissades emocionals convertides en beneficència de disseny.

Els governs de Catalunya i d’Espanya comparteixen, per raons diferents, la dificultat de gestionar uns pressupostos amb poc marge per defensar principis més enllà de pagar factures. La primera decisió de la Generalitat post-155 és simptomàtica: una transfusió de pasta per a TV3. Tant de bo serveixi per ampliar l’horitzó d’una cadena que potser hauria de pensar a produir un programa titulat Gent que no surt mai a TV3. La Moncloa, mentrestant, alimenta la màquina d’inflar globus sonda i recupera la momificada demagògia del Valle de los Caídos.

En el territori dels fets, Iñaki Urdangarin ingressa a la presó i s’escapoleix dels reporters, que, resignats, retransmeten retrospectivament el que no han pogut filmar. Tot plegat recorda l’astracanada decadent de Berlanga i aquell Todos a la cárcel, situat en el territori d’una hiperbòlica ficció llargament superada per la realitat. Exemple de realitat: Albert Rivera a Antena 3, que és una redundància, explica que la reforma de la Constitució no es pot redactar perquè Quim Torra i Carles Puigdemont estiguin contents.

I la selecció espanyola? S’afegeix a l’hispanisme grotesc i, a El suplement (Catalunya Ràdio), Willy Toledo, proveïdor de radicalisme pel boc gros, fa un càlcul interessant. Toledo diu que si 10 milions d’espanyols segueixen els partits de la selecció, només són un 25 % de la població i, en conseqüència, no han d’atribuir-se la representació absoluta del país. La densitat informativa no s’atura, i diumenge dos catalans universals treuen el cap a la televisió. Artur Mas a La Sexta, on li pregunten què faria si una de les seves netes volgués ingressar a les forces armades espanyoles, i Manuel Valls, que procura no ser atrapat per l’infal·lible caçapapallones de Ricard Ustrell.

La Moncloa alimenta la màquina d’inflar globus sonda