Límit 48 hores

DIMECRES sabrem qui aspira a liderar el PP en els propers anys. Pablo Casado i José Manuel García-Margallo han estat els primers de fer un pas endavant. Un vicesecretari del partit i un exministre d’Exteriors ho van comunicar explícitament. Margallo (74) dobla en edat Casado (37), però no en entusiasme. Ahir al vespre, Alberto Núñez Feijóo, que estava a totes les travesses abans fins i tot que Mariano Rajoy tirés la tovallola, va descartar sumar-se al grup després d’esfullar la margarida. Caldrà veure què faran les dues dones fortes dins de l’organització, l’exvicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría i la secretària general Dolores de Cospedal. Casado s’ha queixat de que els candidats sembla que se situïn en la línia de sortida arrossegant els peus, quan les enquestes situen els populars com a segona força després del PSOE, que ha pujat en totes al primer lloc arran de l’acte d’audàcia de Pedro Sánchez que li ha permès arribar a la Moncloa.

Tot i això, és evident que en el PP hi ha dubtes no només sobre les persones, sinó també sobre el model de partit. En les últimes eleccions es va veure clarament que el vot rural era el seu gran fortí, que és una manera de reconèixer que s’han abandonat les classes mitjanes urbanes, que han resultat un graner de paperetes del qual s’ha alimentat Ciutadans. Els populars han volgut fer-se forts amb el discurs que eren el partit de la seguretat i de la permanència. Però els electors volen sentir cada vegada més que formen part de la innovació i la modernitat.

La sensació en el PP és semblant a la d’aquell home que ha caigut de la teulada i, al passar per cada pis, diu: “Ara per ara, tot va bé”. Però, si no volen clavar-se una forta patacada, estan obligats a fer un relat regeneracionista. I han de deixar de parlar de la gestió dels temps. Els temps han vingut perquè els canviïn, no per esperar a veure què ens porten.