Joël Dicker

Joël Dicker, escriptor, publica ‘La desaparició de Stephanie Mailer’

ESCRIPTOR

Cinc anys després de la bomba de La veritat sobre el cas Harry Quebert, el suís Joël Dicker (33) presenta La desaparició de Stephanie Mailer, una novel·la riu amb un homicidi com a nucli, en què la intriga es manté fins al final.

Cinc anys després de la bomba que va aconseguir als 28 anys amb La veritat sobre el cas Harry Quebert, el suís Joël Dicker presenta la també addictiva novel·la La desaparició de Stephanie Mailer (La Campana en català / Alfaguara en castellà), un potent artefacte literari de 650 pàgines que, amb un homicidi com a nucli d’una acció que passa a cavall entre el 1994 i el 2014, manté el lector intrigat fins a l’última pàgina.

Els seus llibres donen fe d’una acusada preocupació pel procés de l’escriptura, i no en va sempre hi ha algun personatge que escriu, en aquest cas teatre. Ha avançat en aquesta recerca? Bona pregunta. Aquesta preocupació va començar amb La veritat sobre el cas Harry Quebert, que era la segona novel·la que publicava, però la sisena que havia fet. Abans d’això ningú no sabia que escrivia. Perquè enviava els meus llibres, i els editors em deien: “Gràcies, però és molt dolent”. Vaig decidir que fins que no em publiquessin algun llibre no diria que escrivia. De sobte, quan em van publicar, i malgrat que ja feia sis anys que escrivia un munt d’hores al dia, els amics em van dir: “Però si ets escriptor!”. Després, amb l’èxit de Quebert, ja m’assenyalaven com l’escriptor: “Ah, ets tu el que va fer aquell llibre!”, em deixaven anar. Això em va portar a preguntar-me per què llavors era més escriptor que abans, quan no publicava. Per mi no hi ha jerarquia. D’altra banda, com et converteixes en un escriptor? Si vols ser periodista, pintor, advocat o, fins i tot, futbolista, has de rebre una formació. Però, si vols ser escriptor, què estudies? És una de les poques professions que no tenen una formació específica. Ara començo a ser més conscient de la meva identitat com a escriptor. Fins fa poc no em sentia legitimat. Perquè aquesta legitimitat no ve de l’èxit, sinó que es dona amb relació a un mateix. És un procés que no menteix. Si la teva percepció no coincideix amb la dels lectors i els lectors em diuen, per exemple, que un personatge és divertit quan jo volia que fos trist, és que he fallat.

A la novel·la de Quebert els personatges estaven al servei de la intriga; a la següent, El llibre dels Baltimore, va voler que fos al revés. En aquesta hi ha més equilibri. Ho va buscar així? M’encanta que em digui això, perquè buscava aquest equilibri. Quan vaig acabar Quebert, vaig pensar que els personatges eren una mica fluixos, i em vaig proposar donarlos més força a Baltimore. Però llavors em van dir que la novel·la tenia menys intriga. I vaig voler que aquesta tingués més equilibri entre intriga i personatges amb presència. Torno a això de l’aprenentatge: per mi, l’única manera d’aprendre aquest ofici és intentar-ho realment. Tot i tenir èxit, em sento un escriptor jove. Encara tinc més novel·les rebutjades que publicades.

La novel·la té gairebé 30 personatges, però no et perds. Potser perquè no els perfila amb descripcions, sinó amb els seus actes i emocions. És una estratègia? No. Ja m’agradaria tenir una estratègia. Que vostè no s’hagi perdut no em tranquil·litza: és el primer lector a Espanya que m’ho diu. Posar molts personatges intentant evitar que el lector es perdés era un gran repte. L’única manera d’intentarho era escrivint sense perdre’m jo. Vaig fer la novel·la sense pla ni notes. Però això no és una proesa, sinó la garantia que jo no em perdo en els personatges ni en la trama, cosa que no assegura que no es perdi el lecmenys tor. Quant al fet de no descriure, no és estratègia; és que no m’agraden les descripcions. No les veig importants ni interessants. Si li parlo d’una dona bonica, vostè s’imaginarà una dona que per a vostè ho és, però, si l’hi mostro, potser es decebrà, perquè compararà la imatge que tenia amb la realitat, i no és segur que s’hi ajusti. Si a la novel·la li dic que una dona és rossa i alta, l’estic limitant, quan potser vostè se la vol imaginar morena i baixa.

És el plus de la literatura, per exemple respecte del cinema, no?

Hi estic d’acord. El cinema és fort que la literatura. Impedeix que t’imaginis el que vols; imposa la imatge i el ritme. En una novel·la tu ho decideixes tot: imatge i ritme a què llegeixes. És un avantatge enorme. Crec que a tothom li encanta llegir però que alguns encara no ho saben. Quan llegeixes una novel·la, el que hi passa és una cosa molt forta. L’acosta a la seva capacitat com a creador. Vivim en un món en què ens oblidem d’aquest potencial perquè ja no coneixem l’avorriment. Tinc amics amb fills de 6 i 8 anys que, quan viatgen amb cotxe, instal·len pantalles al darrere per-

L’AVANTATGE DE LES LLETRES “A tothom li encanta llegir, però hi ha qui no ho sap; la literatura és més forta que el cine”

UNA TÈCNICA AGOSARADA “Escric sense planificar la trama, sense prendre notes i sense saber el final”

UNA NOVEL·LA MONUMENTAL El llibre té 650 pàgines que es devoren: “Al principi n’hi havia 1.200, però calia tallar”

què les criatures vegin una pel·lícula i es distreguin. Així no s’avorreixen, però tampoc no miren per la finestra ni deixen volar la imaginació. L’avorriment és el principi de la creació. I amb els mòbils i les tauletes ens passa el mateix als grans. Si esperem algú en una terrassa i ens avisa que arribarà tard, de seguida agafem el mòbil i ens posem a mirar el correu o a llegir el que sigui. Així perdem uns quants minuts impagables per observar el carrer, imaginar o reflexionar.

Com a mínim deu saber el final abans, oi? Doncs no. Per a mi el plaer és descobrir què passarà. És important, perquè si sé el final tinc la impressió que no necessito escriure. Si llegeixo una novel·la, el que m’agrada és tenir ganes de descobrir què passa. Per mi, a l’hora d’escriure ha de ser el mateix. En un 90% escric el llibre com vostè el llegeix.

I el 10% restant? Correspon a les anades i vingudes que faig a l’hora d’escriure, quan em trobo en un atzucac o si, com em va passar aquí, decideixo que un personatge que en principi era un home hauria de ser una dona. Aquí he tret diversos personatges.

Vaja! Sí, en vaig eliminar deu. I vaig tallar el llibre per la meitat; al principi tenia 1.200 pàgines. Tallar fa mal, però és necessari. A més a més, el defecte d’aquest llibre és que cal llegir-lo en poc temps. Si no, et perds.

Aquesta novel·la pot tenir continuació?

No ho crec. No.

I en què treballa ara? No ho sé. Com que no tinc pla, no tinc ni idea de què passarà.

EMILIA GUTIÉRREZ La Vanguardia Pensar més El fàcil accés a internet i les xarxes ens pren temps per observar i fer volar la ment; consumim més i estem més actius, però al preu de crear menys, afirma Joël Dicker en la seva entrevista amb