Nous mandataris

La primera entrevista de Pedro Sánchez des que va arribar a la Moncloa; i els reptes que tindrà Iván Duque com a president de Colòmbia.

COLÒMBIA continua sent una rara avis en el mapa polític llatinoamericà. És l’únic país de tot Sud-amèrica en el qual l’esquerra no ha arribat mai al poder i abans-d’ahir es va repetir la història amb el triomf de l’exsenador dretà Iván Duque en la segona volta de les eleccions presidencials.

Duque, que només fa quatre anys que és en política i que es defineix com a centrista encara que el seu partit és de dretes, es va imposar clarament al candidat progressista, Gustavo Petro, un exguerriller de l’M-19, malgrat que va assolir una votació rècord per a l’esquerra colombiana al rebre el 41,8% dels vots. Duque va obtenir el 53,8% dels sufragis. És probable que el factor Veneçuela hagi influït en un apart de l’ electorat ja que la p orde que un triomf del’ esquerra pogués portar Colòmbia capau n model chavista com el del seu país veí pot haver fet guanyar a Duque molts vots extres.

La victòria d’aquest advocat de 41 anys planteja algunes incògnites sobre el futur del país. La primera és fins a quin punt podrà desmarcar-se de l’allargada ombra de l’expresident Álvaro Uribe, el seu mentor, ja que per tirar endavant el seu programa necessitarà els vots del partit d’Uribe, el Centre Democràtic.

El president sortint, Juan Manuel Santos, va aconseguir forjar-se un perfil propi que molts van considerar una traïció a Uribe. La gran pregunta és si, o fins a quin punt, es distanciarà Duque de l’expresident, una figura que a Colòmbia desperta tant odi com passió. Veurem si Duque és capaç de marcar el seu propi camí sense disgustar els votants uribistes que han apostat per ell però que no volen que sigui un altre Santos, que consideren que els va trair el 2010 a l’obrir el procés negociador amb les FARC. Per l’esquerra, òbviament, Duque serà una marioneta d’Uribe.

Colòmbia obre una nova etapa un any i mig després dels acords de pau amb les FARC als quals Duque ha dit que pretén aplicar modificacions. I aquesta és la segona incògnita. Ha estat la seva principal promesa electoral i inclouria que els excomandants guerrillers compleixin penes de presó i que s’exclogui la connectivitat del narcotràfic amb el delicte polític i per tant la condició de delicte amnistiable. En aquest aspecte Duque s’ha anat desmarcant d’Uribe, partidari de la línia dura i de denunciar els acords. En qualsevol cas, la tramitació parlamentària d’aquestes modificacions no serà senzilla per al nou president.

Les lluites ideològiques dins dels dos blocs (el conservador al Govern i el progressista a l’oposició) marcaran la nova etapa. Reduir aquesta polarització, frenar la violència que subsisteix en zones rurals, encarar les negociacions amb l’ELN i millorar l’economia seran els grans reptes del nou president.