La Vanguardia (Català-1ª edició)
Llarga convalescència
Alfredo Pastor escriu: “Si tot va bé, les properes setmanes veuran l’inici d’un diàleg que desembocarà en una negociació entre el Govern de l’Estat i el de Catalunya. No sembla possible que aquesta negociació acabi abans d’unes eleccions. El que importa és que el resultat porti a un acord que es pugui sotmetre a consulta, i un espera que no siguin necessaris grans canvis en el nostre marc legal per aconseguir-ho. Aquest acord és una condició necessària per a una bona convivència, però de cap manera serà suficient”.
El president espanyol, Pedro Sánchez, passarà a la història com qui va saber convertir una situació insuportable en una altra de molt difícil. Si la menció mereixerà un capítol sencer o una nota a peu de pàgina –un li desitja el primer– dependrà de la sort i de la bona voluntat dels rivals i adversaris, d’un encreuament de motivacions diferents i d’interessos sovint contraposats, de rancúnies i d’il·lusions, de manera que és difícil endevinar quin serà el nostre futur immediat. Tot i això, tots els actors del que ha deixat de ser una comèdia de l’absurd per convertir-se en un drama han de partir de dos fets fàcilment comprovables: el primer, més que sabut, és que ni la independència és possible ni les coses poden continuar com estaven. Això hauria de servir de recordatori als encarregats d’encarrilar la qüestió catalana. El segon és que la reacció de la massa ciutadana al resultat de la moció de censura ha estat un sospir d’alleujament. Això hauria de servir d’avís a qui tingués la temptació d’entorpir en excés l’acció del nou Govern espanyol. Oposició sense fustigació: un equilibri indispensable, però difícil.
Si tot va bé, les properes setmanes veuran l’inici d’un diàleg que desembocarà en una negociació entre el Govern de l’Estat i el de Catalunya. N sembla possiblequeaquestanegoci cióacabi abans d’unes eleccions. El que importa és que el resultat porti a un acord que es pugui sotmetre a consulta, i un espera que no siguin necessaris grans canvis en el nostre marc legal per aconseguir-ho. Aquest acord és una condició necessària per a una bona convivència, però de cap manera serà suficient. No s’ha de perdre de vista. Servirà per donar-nos un període d’estabilitat, que ja és molt, però no gaire més que ixò. La conllevancia orteguia a no és un ciment prou sò d perquè Espanya pugui sobreviure al món que ens envolta, i molt menys una Catalunya independent. Hi ha grans problemes per abordar a escala europea, i els riscos de conflictes bèl·lics i els seus derivats no són els únics. L’amplitud, la profunditat i la rapidesa amb què l’anomenada revolució digital està transformant no només la feina sinó les mateixes relacions humanes pot crear tanta incertesa, tanta sensació de desemparament, que la cohesió social només es mantindrà amb un compromís seriós de lleialtat recíproca i amb la voluntat de treballar junts. Per desgràcia, els ànims estan avui molt lluny de firmar aquest compromís.
Per fer-ho viable potser cal complir dues condicions. La primera consisteix a alliberar-nos, els uns i els altres, de la llosa del passat. A Espanya sembla que no és la ignorància de la història, sinó al contrari, el bagatge històric, el que ens condemna a ensopegar una vegada i una altra amb la mateixa pedra. Això és perquè ens alimentem d’una història escrita seguint un guió predeterminat, que té, a més, un final feliç: la conversió d’un poble en una nació. Un guió que ens permet interpretar el passat i projectar el futur sense un gran esforç, desatenent la veritable lliçó de la bona història, que és la complexitat. Aquest ús impropi de la història és, sens dubte, comú a gairebé tots els països, en particular els europeus, però és un hàbit que caldrà abandonar si ens volem entendre. Cadascú pot guardar els seus records i tenir els seus herois, però hem de renunciar a basar el nostre compromís en el passat i construir la nostra convivència en l’acceptació d’un futur comú.
Cap a on cal dirigir els esforços comuns? La resposta ens dona la segona condició d’un compromís: hem de contribuir a abordar els problemes europeus. Això servirà per situar els nostres, que imaginem tan grans, en la perspectiva justa. I potser ajuda a que els nostres socis es convencin que cap d’ells no pot, per separat, fer front al món que ve. En això d’acceptar la nostra relativa insignificança, els espanyols avantatgem els nostres socis, perquè, si bé tendim a sentir una gran estima cap a nosaltres mateixos com a individus, tenim una pobra opinió de la nostra història, de les nostres institucions, dels nostres governs i dels nostres paisans. La barrera de l’orgull nacional no serà un obstacle insuperable entre nosaltres i la nostra pàtria futura, que és Europa. Sabem que no es pot confiar la solució de determinats problemes econòmics al lliure joc del mercat. De la mateixa manera que tampoc no es pot confiar la solució dels problemes de convivència que avui patim al lliure joc de la mecànica parlamentària i dels càlculs electorals. Fa falta que els qui dirigeixen les nostres institucions sentin la voluntat dels ciutadans que, per damunt de tot, volem viure en harmonia. Aquesta voluntat s’ha d’expressar de totes les maneres possibles, no només en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials, sinó en les que estiguin a l’abast de cadascú. El compromís de treballar per una finalitat superior pot ser l’única manera que desapareguin els nostres conflictes interns.
Cal que els que dirigeixen les nostres institucions sentin la voluntat dels ciutadans de viure en harmonia