Quasi em perdo un moment històric

Dissabte, després de dinar a cal meu fill, em vaig estirar al seu sofà, mig endormiscat i abraçat a un monstre de les galetes de peluix. Amb un ull, mirava el partit del Mundial entre França i Austràlia i, amb l’altre, observava com el meu net maniobrava un tramvia enmig d’una congestió de trànsit organitzada a base de situar, uns rere els altres, cotxes, una ambulància, un camió de bombers, motos diverses i una comissaria, de joguina tot plegat. La comissaria és de Playmobil, amb una porta, un taulell de recepció, una taula amb una central telefònica i un calabós amb una llitera, les reixes que fan al cas (amb una mica de manya es poden arrencar) i un detingut que, si no fos per la samarreta de generació Z, podria ser d’una mara salvatrucha. Al terrat de la comissaria, una circumferència amb l’H que indica que aquella superfície és un heliport, on també aterren avions i una nau transbordadora de la Nasa, que era precisament el que ell intentava situar damunt l’H en el moment en què vaig tancar els ulls. No sé qui li ha regalat aquesta comissaria però imagino que li deu servir perquè vagi entenent de què va la vida.

I, de sobte, cridòria a la tele. Em desperto. Minut 56 del partit. L’àrbitre, Andrés Cunha, ha decidit que l’entrada de l’australià Risdon al francès Griezmann no és penal, però just quan els australians inicien el contraatac, els assistents encarregats del vídeo l’avisen que la jugada no és prou clara. A l’estadi, les pantalles gegants mostren les sigles VAR i el text “revisió de penal”, en anglès i en rus. Cunha surt del camp, se situa sota la marquesina transparent i observa en un monitor la repetició de la jugada, un parell de cops. Finalment es posa el xiulet a la boca, torna a entrar al camp, amb les dues mans marca un rectangle imaginari, assenyala la porteria australiana i xiula. És penal.

Sense el recurs del videoarbitratge no s’hi hauria repensat i no l’hauria xiulat. Des d’aquell moment històric, els partidaris que les coses no canviïn mai repeteixen que ni tan sols la repetició de la jugada va deixar dissabte les coses clares. En canvi, els tecnòfils asseguren que per fi el futbol ha entrat al segle XXI. Jo em vaig sentir feliç com quan, als partits de rugbi, en cas de dubte el partit s’atura i, sense que el veiem, l’assistent encarregat de les pantalles revisa com ha anat la jugada mentre l’àrbitre n’espera el veredicte al bell mig del camp. Pel que vaig veure dissabte, al futbol és l’àrbitre mateix qui repassa la jugada en un monitor, però el resultat és el mateix. L’àrbitre no és un déu omnipotent sinó un ésser més o menys humà que necessita la col·laboració d’altres éssers, humans o tecnològics, per intentar equivocar-se el mínim possible.

Abans que els ulls se’m tornessin a tancar vaig mirar cap a on era el meu net. El trànsit s’havia descongestionat, les reixes del calabós eren a terra i, amb total llibertat, el salvatrucha generació Z anava botant del sostre del tramvia a la nau de la Nasa, i viceversa.

Els tecnòfils asseguren que, gràcies al VAR, per fi el futbol ha entrat al segle XXI