El retorn

Tot i que és l’autor de La Gioconda, la pintura més torbadora de la història, Leonardo Da Vinci va ser molt més que un pintor, l’essència mateixa del Renaixement: científic, inventor, urbanista, enginyer, naturalista, filòsof..., és a dir, l’home dotat d’una curiositat de coneixement inabastable, i d’un esperit universal. Allò que se’n va dir l’homo universalis, del qual Da Vinci n’és el paradigma, i Aristòtil, al costat del gran savi Ramon Llull, en va ser l’avantguarda. És de Leonardo l’afirmació que ara em balla per la memòria, just a l’hora de tornar a casa i que, si fa no fa, assegura que tots els elements, quan estan fora del seu indret natural, desitgen tornar-hi, especialment el foc, l’aigua i la terra. No recordo si ho vaig estudiar a físiques (on tenia un professor de ciències molt filosòfic) o a filosofia, però la idea del retorn a lloc em va quedar fixada.

Terra, foc o aigua, sigui quin sigui l’element que m’impel·leix, el cert és que tinc a la pell el neguit del retorn, i quan avui aterri a Barcelona notaré aquella frisança de l’aroma coneguda. Només he estat deu dies fora, però la intensitat de les estades a Xile, a l’Uruguai i a l’Argentina ha multiplicat l’efecte de la distància, i la sensació de retorn s’aguditza. De fora estant, Catalunya és una constant pregunta oberta, i el conflicte esdevé una qüestió rellevant, amb vaivens que transiten de la simpatia al rebuig, en funció de la proximitat amb allò que, per aquelles terres, en diuen “la madre patria”. Una “madre”, tanmateix, de la qual van fugir tan bon punt en van tenir l’ocasió.

Més d’una vegada els he respost que si eren tan entusiastes d’aquesta “madre”, ho tenien fàcil: podien retornar a la Corona espanyola.

De moment no he tingut gaire èxit. Però fins i tot a l’Argentina, on es percep més incomprensió respecte a la causa catalana, la convicció que l’Estat espanyol ha usat una repressió excessiva, impròpia d’un Estat de dret, és generalitzada. I quan la qüestió es planteja en termes d’urnes i democràcia, en el marc de la Unió Europea, la simpatia per Catalunya augmenta considerablement. Ni tan sols entre els que defensen la unitat espanyola com si els anés la vida no hi ha argumentari a favor d’enviar líders polítics a la presó o condemnar-los a l’exili. Sense oblidar que Espanya pot ser més o menys simpàtica per molts, però no hi ha ni un sol sud-americà que no consideri que quan la Corona manava als seus països es mostrava despòtica, corrupta i intolerant. La memòria d’Espanya no és precisament gloriosa per al continent. I d’aquí a imaginar que tampoc no és gloriosa respecte a Catalunya hi ha una passa petita.

Doncs això, el retorn a casa, amb el delit de recuperar el paisatge humà i físic que m’és propi, però també amb l’amargor de saber que encara hi ha presó i exili ferint la nostra gent i la nostra terra. Alegria i dolor, la realitat dual de Catalunya.

Ni entre els que defensen la unitat espanyola no hi ha argumentari a favor de la presó o l’exili