Fets i paraules

Els fets són els mateixos, són les declaracions les que han canviat. I, simplement per això, la percepció col·lectiva és que existeixen unes expectatives més optimistes. Tot sembla apuntar a una certa distensió i a un clima polític millor. Certament, aquesta percepció no és suficient per canviar el diagnòstic del problema, però ajuda a trobar-hi solucions o, si més no, a intentar-ho. Tot i que les declaracions més contingudes i les manifestacions més respectuoses no serviran de res si no responen a una voluntat real. La distensió ajuda al diàleg; però l’acord demana molt més.

Són evidents les dificultats que hi ha en el camí. Però cal retrobar la via política per superar-les. Fer política té uns perfils molt marcats; se sap prou bé el que vol dir i a què es pot aspirar quan se’n fa. Política, fer-ne, en llibertat vol dir pacte; i pactar vol dir fer de la renúncia un actiu. I tot plegat, amarat de respecte a les posicions diverses, integrades en el projecte comú de la llei de tots. Així i només així s’ha escrit la història del canvi en llibertat; només així, la democràcia ha permès el progrés i el benestar. Només així, el valor del pluralisme fa de la diferència –i el seu respecte– l’element cohesionador de la convivència i la pau social.

Ara, quan les declaracions dels uns i els altres semblen compartir aquesta voluntat d’apropament, és important no oblidar que també són molts els que hi estan en contra. Són molts els que s’alimenten del desacord; són molts els que troben la seva raó de ser en el desig del conflicte, en la negació de l’entesa, en l’aprofitament sectari de la discrepància, per proposar la irritació i la intransigència com a motivació permanent. Com sempre, és més fàcil excitar que serenar; i fins i tot, massa sovint, més agraït. De fet, molt sovint els gestos obren més camins que les propostes articulades. Segurament amb els gestos no n’hi ha prou i, al final, seran les propostes articulades les que resolguin els problemes. Però inicialment els gestos són molt importants. Estoven les posicions; trenquen les posicions apriorístiques, disminueixen els recels. Seria absurd negligir el valor dels gestos, en una societat que moltes vegades sucumbeix molt fàcilment a la simple gesticulació. Doncs bé, la política també té dret a moure’s en el camp dels gestos si així ajuda a crear un clima més propici per al que es preveu com una negociació difícil, un diàleg complicat, llarg i limitat en els seus resultats.

Quan es diu diàleg sense condicions, s’està dient que s’accepta que hi haurà condicions. I quan es parla que no hi ha línies vermelles, es vol dir que ja se sap que hi ha línies vermelles. Però ja està bé dir aquestes coses; això marca l’inici del diàleg, tot i saber que el que es busca com a final haurà de tenir inevitablement en compte condicions i línies vermelles, per a uns i per als altres; el que cal és fer-les compatibles i viables. Dialogar és per pactar, no per trencar. Si es vol trencar no val la pena ni començar a dialogar. Ningú s’enganyarà i la història serà unànime a l’hora d’assenyalar-ne els responsables. La política, ara, aquí i sempre, és un exercici de realisme. Distensar el clima fa més fàcil aquest exercici, no el substitueix per l’ambició il·limitada de la utopia minoritària. Tot pot ser més fàcil, però ha de ser possible. Cadascú haurà d’estudiar com es pot avançar en aquest camí, però sabent-ne les limitacions. El clima hi ajuda, però caldrà interpretar-lo.

Cadascú haurà d’estudiar com es pot avançar en aquest camí, però sabent-ne les limitacions; el clima hi ajuda,

però caldrà interpretar-lo