Sis-cents personatges

La pancarta diu: “Aquí s’ensenya a pensar i no què pensar”. Juan Carlos Martel Bayod proposa: “Es tracta de callar i d’escoltar”

L’Escola Heura és un dels centres educatius del meu barri, just a tocar dels jardins ara en remodelació de la masia de Can Fargas. En aquest final de curs han penjat una pancarta memorable: “Aquí s’ensenya a pensar i no què pensar”. No és pas l’única escola d’Horta-Guinardó que l’ha penjada. Trobo que és una rèplica impecable a la cantilena de l’adoctrinament. L’única possibilitat que tenim de ser lliures és a través del pensament, articulat pel llenguatge. I l’escola n’ha de ser la principal impulsora. Pensar i no què pensar, vet aquí la clau. El mateix dia que llegeixo aquest rètol arriben més de sis-centes persones al port de València, rebuts per dos mil tres-cents voluntaris. Els passatgers del ja famós Aquarius han estat objecte de polèmica i mercadeig entre diversos dirigents europeus, i ara corren el perill de rebre el tractament de símbols, una altra perversa manera de no tractar-los com a persones. El mateix diumenge es fa a l’Espai

Lliure de Montjuïc l’última funció (prorrogada) de Sis personatges, homenatge a Tomás Giner, una singularíssima reivindicació dels sensesostre, sovint invisibles malgrat viure i dormir al carrer. Juan Carlos Martel Bayod descavalca de l’escenari els Sis personatges en busca d’autor de Pirandello per capgirar el concepte de metateatre, envoltant un únic actor professional (Marc Rodríguez) de cinc persones que han viscut aquesta amarga modalitat d’exclusió social. El vincle entre Jesús Marcos, Enric Molina, Valerio N’Dongo, Martí Ruiz Carreras i Hans Üdo Braendle és Tomás Giner, un personatge fascinant de qui anem sabent coses, entre les quals que va ser l’home dins del ninot del Cobi. Tots cinc personatges són incitats per Rodríguez a explicar-se mentre revelen aspectes de la seva relació amb “Tom l’americano”. Alguns altres detalls arriben de fora de la sala, en gravacions de Javier Mariscal, Carme Sansa i Jaume Sisa.

El vincle testimonial dels cinc coneguts de Giner, asseguts inicialment entre el públic, suspèn qualsevol valoració estètica. Assistim al documental en 3D sobre la vida d’aquest ésser anònim perfectament conscients que som en un teatre, però comencem a sospitar que potser la ficció és a la platea. No sabem què pensar i, doncs, pensem. Pensem més que mai sobre les nostres vides entre abismes. Callem i escoltem, com afirma haver fet Martel, ideador i director del projecte. Escoltem i pensem que no són sis ni sis-cents. Són una part molt substancial de la humanitat vilment ignorada per una altra que es queda la substància. Aquest vespre, al Foment Hortenc, un grup de joves que van treballar de voluntaris al camp de refugiats de Cherso, a Grècia, presenten Amic meu, un espectacle que parteix del conte homònim dibuixat per nens sirians. Alguns dels voluntaris de l’associació Open Cultural Center van començar la seva educació a l’Escola Heura. Allà els van ensenyar a pensar. Ningú no els ha de dir què pensar.