El lèxic i la ironia

AContingencia, ironia y solidaridad, un llibre que es va publicar a finals dels anys vuitanta, Richard Rorty va posar en circulació el concepte de lèxic últim (“final vocabulary”, en anglès). Amb aquest concepte, el filòsof nord-americà volia descriure el conjunt de paraules que les persones utilitzen per justificar les seves accions o les seves creences, quan lloen els seus amics o mostren menyspreu pels seus enemics o quan expliquen els projectes o narren retrospectivament la història de les seves vides o de les seves societats. Segons ell, les paraules que constitueixen aquest lèxic són “últimes” perquè davant de la manifestació d’algun dubte sobre la seva importància, el seu usuari no disposa d’altres recursos que els arguments circulars, el silenci o l’ús de la força. Rorty distingeix, dins d’aquest lèxic, dues porcions de termes. La més petita es compon de paraules subtils i flexibles com “veritable”, “bo”, “digne” o “correcte”. La més gran, de termes més rígids, com “Crist”, “Anglaterra”, “la revolució”, “pautes professionals”, “progressista”, “decència” o “creatiu”. Evidentment, “Anglaterra” es pot substituir per “Catalunya” o “Espanya” i es podrien contemplar termes com “la sobirania”, “demòcrata” o“emprenedor” quan aquestes paraules formen una part rellevant del lèxic que poden arribar a fer seu els membres d’una determinada tribu.

Rorty parteix del principi que tothom habita mentalment en un lèxic últim d’aquesta mena, però que no totes les persones s’hi troben igual de còmodes. N’hi ha que s’hi troben molt confortables i que pensen que les afirmacions que s’hi formulen fins i tot serveixen per jutjar severament, d’acord amb el “sentit comú”, les creences, les accions i les vides alienes, tant les d’aquells que usen altres lèxics últims com les d’aquells que, encara que usin les mateixes paraules, no en comparteixen la definició, amb una tossudesa que, des del sentit comú, només pot ser producte de la mala fe. Altres persones, en canvi, aquelles a qui el pensador estatunidenc denomina “ironistes”, tenen dubtes sobre el vocabulari últim que utilitzen per expressar les seves opinions i desigs perquè són conscients de la seva contingència, de la multiplicitat de sentits que poden anar adquirint les paraules i de l’absència d’un criteri definitiu per elegir entre vocabularis últims alternatius. En molts casos, els seus dubtes van acompanyats de la inclinació per la lectura, que permet conèixer persones (com Alcibíades o Julien Sorel), famílies (com els Karamazov) o comunitats (com els Nuer) que no comparteixen el lèxic que cadascú pot compartir amb els veïns o relacionar-se amb pensadors que havien usat algunes paraules d’aquest vocabulari amb significacions diferents perquè van néixer massa aviat per poder ser tan llestos com nosaltres. Però llegir no és necessàriament una escola de la ironia de què parla Rorty, particularment des que, d’acord amb les preferències de l’autodenominat “pensament crític”, es tendeix a llegir els textos d’altres temps buscant la confirmació dels prejudicis que dominen el nostre.

Richard Rorty ha ajudat a divulgar el concepte de lèxic últim