La Vanguardia (Català-1ª edició)
La gata sense amo
Al final, tot té una explicació. Ahir es va saber per què Juan Manuel de Prada té una passió pels autors catalans. Resulta que en la seva joventut va tenir “moltes nòvies catalanes” i a ell li agradava que li parlessin en català. L’escriptor no va entrar en més detalls, però sí que va reivindicar la veu d’Elisabeth Mulder (1904-1987), escriptora barcelonina de família benestant, de qui publica l’antologia Sinfonía en rojo.
Francisco Javier Expósito, editor de l’obra i responsable literari de la Fundació Banco Santander, va recordar que entre els seus objectius hi ha el de recuperar autors pel valor “literari i humanístic, al marge d’ideologies”. I aquí entra Mulder, a qui Màrius Carol va considerar “una feminista avant la lettre”, que va publicar articles a La Vanguardia durant dos decennis. El director del rotatiu va destacar la seva tasca com a “notable articulista, en uns moments que hi havia molt poques dones escrivint en premsa” i va voler recordar l’article Doña Emilia y Virginia ,en què Mulder es dedica a analitzar les diferències i les analogies entre Emilia Pardo Bazán i Virginia Woolf (16/V/1963). Carol es va felicitar per la bona notícia que suposa “reivindicar la veu de les dones en els anys més negres del franquisme”.
Per la seva banda, l’escriptora Care Santos va reconèixer que el problema de Mulder és que “es va col·locar al marge de tot, de les dretes i de les esquerres, de la República, fins i tot d’ella mateixa –va analitzar–; però amb els seus articles se situava allà on no la deixaven ser”. A diferència de Prada, a Santos li encanten els finals abruptes dels seus contes i l’escriptora va destacar el relat La historia de Java, en què veu Mulder disfressada de gata, perquè la gata de la història no vol tenir amo, tot i que l’autora negava que fos autobiogràfica. Prada considera aquesta novel·la “el zenit de la seva obra, una anàlisi extraordinària de l’ànima femenina”. Santos també va recordar la novel·la El vendedor de vidas i va considerar que era com “l’anvers de Nada, de Carmen Laforet, en aquella Barcelona de postguerra”, amb les seves classes altes i les seves classes baixes.
Però Juan Manuel de Prada no va tenir miraments. Segons el seu criteri, Elisabeth Mulder és una de les novel·listes espanyoles més grans del segle XX, potser “la millor i la més profunda”. Mulder “no toca temes socials, sinó que elabora una radiografia de les dones: el problema de la solitud en les societats modernes, la dificultat de comunicar-se... És una gran retratista de personatges femenins”.
Prada en va recordar el perfil de traductora, “directament del rus”, i va considerar que, encara que no toqués temes socials, no era “una escapista de la realitat”. Potser per això, perquè no era ni dels uns ni dels altres, va viure “una mena d’exili interior” que la va acabar menant a l’oblit. Així, no és estrany que en circulessin algunes llegendes urbanes, com la que deia que havia format part de la columna Durruti, com va arribar a publicar ahir aquest mateix diari.
Amb ‘Sinfonía en rojo’ es recupera una gran escriptora barcelonina del segle XX, Elisabeth Mulder