Malenconia de gallina

Josefina la gallina puso un huevo en la cocina Autoria: Vaca 35 Teatro Direcció: Diana Magallón Intèrprets: José Rafael Flores (actor) i Alberto Rosas (músic) Lloc i data: Sala Atrium (15/VI/2018)

L’home assegut parla finalment per dir que és una gallina. L’acompanya un altre home, que respon i acompanya amb el seu acordió. Sobre els seus caps un cel ras de núvols niu plens d’ous. La confessió no és nova. Juan Echanove assumia amb resignació que era un porc en un soliloqui homònim. Un cas més de zoomorfisme dramàtic, metamorfosi perfecta per filosofar sobre el rol que assumeixen els éssers vius en la jerarquia social. Aquesta gallina és ponedora, originària de Ciudad Juárez. Ser pobra i explotada en femení en un lloc conegut per la violència impune. L’“oasi d’horror” de Bolaño. Amb la seva confessió inicial l’actor (José Rafael Flores) se situa davant el públic en l’espai reservat a les víctimes.

Parla amb coneixement de causa. Josefina la gallina puso un huevo en la cocina (el col·lectiu mexicà Vaca 35 és procliu als títols prolixos) és un monòleg que es nodreix de la biografia del seu únic intèrpret, encara que sigui una creació col·lectiva. Una connexió íntima que es descobreix de mica en mica. La primera impressió és de ser davant d’una metàfora amb el to lleument alienat de Beckett. Un conte més de la granja d’Orwell. El que no sabem encara és que aquest estat gal·linaci és la forma que adquireix el retrat emocional profund d’un individu nascut home per explicar-se ell mateix en una societat en què no sap com hi ha d’encaixar. Ser gallina –encara que faci ous sense vida– és la resposta al seu dubte existencial.

Una humil descendent de dinosaures que Flores humanitza amb la seva veu i el seu cos, amb les cançons plorades a cappella del cardenche, amb el ball ritual que expressa un estat ambigu entre la progressió o la involució. Una dansa per ensenyar el seu imposat daimonion. Un determinisme gestual que ni el mico civilitzat de Kafka no pot erradicar. Cada escena és un capítol compartit d’un diari íntim. Quan la revelació de l’autèntica natura de la proposta dramàtica és completa, l’espectador ja està atrapat en la faula de Jose(fina). Llavors tot el propòsit es torna nítid i el despullat lliurament de Flores adquireix la dimensió d’una dura, sincera i emotiva lliçó d’antropologia social.

Un espectacle dominat per la malenconia, encara que es presenti com un viatge d’alliberament. El trajecte exacte que va de Ciudad Juárez a Ciutat de Mèxic. De la humiliació i el perill físic real a la possibilitat de ser un mateix sense conèixer per endavant la mateixa capacitat per sobreviure. L’obra només ofereix una resposta esquerdada. Només hi ha una cosa clara: les gallines saben perfectament la posició que ocupen en la seva estructura social. José Rafael Flores també.