Un jutge infatigable i vitalista

Fa un parell d’estius vaig coincidir amb la dona i una de les dues filles de José Antonio Somalo quan es dirigien a una cala de la costa sud menorquina. Em van convidar a acompanyar-les: “En José Antonio ens espera allà, li agradarà saludar-te”. Quan vam arribar a prop del mar el vaig veure des de dalt d’unes roques, mentre bracejava a una certa distància de la vora, amb les ulleres i el tub, sense treure el cap de l’aigua, absort en el que passava sota la superfície. Me’n vaig anar mitja hora després, sense possibilitat de saludar-lo: continuava escrutant els fons marins. Així era el jutge Somalo: hiperactiu, lliurat a la seva feina, vitalista, curiós, de múltiples interessos i disposat a gaudir del que li oferia l’existència.

José Antonio Somalo Giménez, nascut a Madrid el 1929 i doctorat a la Complutense, ha estat una figura rellevant de la judicatura espanyola. Va ingressar a la carrera judicial el 1957 i es va iniciar en destinacions de Castella i Mallorca. Tot i així va desenvolupar el gruix de la seva trajectòria a Barcelona, on va ser nomenat magistrat de Treball el 1966, i aviat es va guanyar l’estima dels seus companys, que onze anys després l’elegirien Degà de la seva especialitat.

Entre el 1983 i el 1987, Somalo va ser conseller laboral a l’ambaixada d’Espanya a Washington, d’on va tornar per reincorporarse al Tribunal Central del Treball i ocupar-se del gabinet de la Presidència del Consell del Poder Judicial. Poc després, el 1988, va ser nomenat magistrat del Tribunal Suprem i president de l’Audiència Territorial de Barcelona, coincidint amb el sobreseïment del cas Banca Catalana. Després es va convertir en president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). De fet, va ser l’últim president de l’Audiència i el primer del TSJC, un càrrec que va exercir fins al 1994, quan va tornar una temporada al Tribunal Suprem, abans de tornar definitivament a Barcelona.

La seva jubilació, a començaments del 2000, va ser de tot menys inactiva. Va treballar com a defensor del client de la Federació Catalana de Caixes d’Estalvis, una responsabilitat relativament plàcida fins que la crisi econòmica la va multiplicar. I va ser una presència constant en conferències i debats, en particular als relatius a qüestions laborals i també als que estaven relacionats amb el Dret comunitari i la integració de la Unió Europea, que van ser temes que sempre li van interessar molt.

Aviador en la seva joventut, genet, jugador de tennis fins a edat avançada, poliglota, amb una característica silueta alta i prima, tot afabilitat, amb criteri independent, gran consciència social i tarannà progressista moderat, infatigablement entregat a la seva feina i sempre esgotant el que li oferia la vida, José Antonio Somalo va morir dijous a Palamós als 89 anys. Un dia abans havia patit una hemorràgia cerebral mentre nedava davant la platja de Llafranc.

MERCÈ TABERNER