La Vanguardia (Català-1ª edició)
La perspectiva d’un Brexit dur alarma l’empresariat britànic
La caiguda inversora, les deslocalitzacions i els contractes en risc augmenten la inquietud
En un món on la vella divisió esquerra-dreta és cada vegada més obsoleta, el Partit Conservador britànic ha adoptat una nova ideologia: la ideologia del Brexit. Una de les formacions polítiques més exitoses d’Europa, màquina de guanyar eleccions partint del seny, el pragmatisme, els baixos impostos i el fet d’estar sempre del costat de l’establishment econòmic i els inversors, ha llençat tota la seva reputació per la borda per convertir-se en l’apòstol de la sortida com sigui d’Europa. Tant és així que, preguntat per la preocupació de l’empresariat davant la incertesa del que passarà, el ministre d’Afers Exteriors Boris Johsnon va respondre: “Fuck business”. Que, dit més finament, vol dir: “Que el món dels negocis se’n vagi a fer punyetes”.
La sortida de la UE com sigui i passi el que passi, fins i tot sense acord comercial, és la política dels
tories (també del Labour, però en el seu cas “mantenint els avantatges del mercat únic i la unió duanera”, cosa que equival a la quadratura del cercle). Hi ha, amb tot, graus d’integrisme, i tant el gabinet com el parlament estan dividits entre els més fanàtics (ruptura total) i els partidaris d’un acord que resulti acceptable per a l’empresariat i impedeixi un cataclisme econòmic (permanència a l’Espai Econòmic Europeu, o una fórmula similar a l’estil de Noruega). La lluita entre els dos bàndols no ha fet més que incrementar-se, davant la incapacitat de la primera ministra Theresa May de decantar-se per uns o altres.
Però el temps passa, i el món dels negocis ha començat a fer públic i ostensible el seu nerviosisme. La cimera europea d’aquest cap de setmana a Brussel·les amb prou feines ha tocat el tema d’esquitllentes. Les bases de l’acord, si n’hi ha, hauran de sortir a la superfície a l’octubre, o en cas contrari no serà possible el termini de transició de dos anys sol·licitat per Londres, i la perspectiva d’un Brexit bèstia avançarà de manera considerable. L’últim que volen les empreses, que fa temps que criden “que ve el llop” sense que el govern May els faci cas. I cada dia que passa el llop és més a prop.
Algunes companyies, fartes d’esperar i d’ajornar les decisions en matèria d’inversió que tenen congelades, han advertit en veu alta que no tindran més remei que treure les seves operacions del Regne Unit si no s’entreveu un acord aviat. És el cas d’Airbus, que directament dona feina a 14.000 persones i indirectament a 100.000 al país, i també de BMW (que ocupa 8.000 britànics). Els seus executius han deixat clar que els components i peces de recanvi dels seus avions i cotxes han d’arribar a les fàbriques sense dilació ni contratemps, i no es poden permetre el luxe de cues a les duanes o acords comercials complicats i plens de burocràcia. L’ideal, des del seu punt de vista, seria continuar en el mercat únic. A falta d’això, l’únic pla viable és un alineament regulatori total.
Més de mil camions creuen diàriament el canal amb peces per al sector automobilístic (cada vehicle en té unes 30.000), per un valor de 40 milions d’euros. En el model de producció que va posar de moda Toyota al Japó i s’ha imposat a tot el món, una fàbrica només té in situ materials per alimentar la cadena durant 36 hores, i depèn d’un flux continu de components des de subministradors repartits pel món. Per a la qual cosa necessita el clima d’estabilitat política que s’ha imposat a Europa des de la caiguda del mur de Berlín. En la indústria aeroespacial és semblant, i una sortida britànica de la UE sense acord duaner afegiria un cost anual de 2.000 milions d’euros.
Mentre el govern May embolica la troca i debat sobre la “puresa” del Brexit, la inversió de les empreses d’automòbils –un dels principals generadors d’ocupació al país, responsables de 186.000 llocs de treball, i amb un creixement anual d’un 10% en l’última dècada– ha caigut a la meitat en els sis primers mesos del 2018, en comparació amb el mateix període de l’any passat. Les vendes de cotxes han baixat gairebé un set per cent, i això abans de notar-se l’impacte de les tarifes imposades per Trump i la guerra proteccionista declarada per Washington. L’última fàbrica que va marxar del Regne Unit va ser la que Ford tenia a Southampton, i que el 2012 es va traslladar a Turquia. Ara Jaguar està a punt d’exportar a Eslovàquia la producció del Land Rover Discovery, i pot ser més que el principi d’un èxode massiu.
La inquietud és similar en el sector bancari, que veu com Downing Street busca una equiparació regulatòria per a les manufactures, però no per als serveis. Contractes de derivats entre el Regne Unit i la UE per valor de 35 bilions d’euros estan en perill, segons ha advertit el mateix Banc d’Anglaterra. Però segons el ministre d’Exteriors Boris Johnson, fuck
business. La missió del Govern britànic és “fer que es compleixi la voluntat del poble, expressada en el referèndum de fa dos anys”. I la resta són ximpleries.
No tots els ministres ho veuen igual, amb el canceller de l’Exchequer (Philip Hammond) i el responsable de Negocis (Greg Clark) a favor d’un Brexit el més tou possible, que sacrifiqui si és necessari els controls migratoris i mantingui el lliure moviment de persones, a canvi de continuar gaudint dels avantatges del mercat únic i la unió duanera. Una cosa que és anatema per als aiatol·làs del procés, amb Johnson, David Davis (ministre per a la Sortida d’Europa) i Liam Fox (Comerç Internacional) al capdavant. Per a aquest grup, el realment important és que el Regne Unit pugui subscriure els seus propis acords comercials.
Enmig d’una paràlisi governamental que impedeix de prendre decisions, els sindicats i els cinc principals lobbies empresarials del país (la CBI o patronal, l’Associació de Cambres de Comerç, l’Institute of Directors, l’Organització de Companyies Manufactureres i la Federació de Petites Empreses) han advertit que ja hi ha problemes per disposar de prou mà d’obra. En una època de considerable creixement econòmic global, la inversió empresarial a la Gran Bretanya és d’un 0.9% per cent anual, quan hauria de rondar el 15%.
“Un govern conservador sempre escoltarà els empresaris perquè la nostra economia creixi i creï ocupació”, diu May. Però les seves paraules semblen buides.
“Els negocis m’importen un rave”, ha dit el ministre d’Exteriors Johnson Els sindicats i els lobbies empresarials demanen al Govern un Brexit tou Les maduixes es podreixen als camps per falta de mà d’obra de l’Europa de l’Est Contractes de derivats per valor de 35 bilions d’euros poden desaparèixer