Pragmatisme unilateral

ORIOL Junqueras ha parlat el just des d’Estremera en els vuit mesos que porta a la presó, però se li ha entès tot. Al president d’ERC no li va agradar que Carles Puigdemont marxés a Brussel·les sense comunicar-li res (fins i tot havia citat alguns dels seus consellers l’endemà a Palau, on van conèixer la notícia de la seva fuga), ni tampoc el discurs maximalista que ha imposat l’expresident. La relació entre tots dos no és bona, encara que seria més encertat definir-la com pràcticament inexistent. Tot i això, la divisió de l’independentisme desconcertaria bona part dels dos milions de votants, així que Junqueras ha estat extremadament discret en les seves opinions. Tanmateix, aquest cap de setmana, la conferència nacional d’ERC es va obrir amb una carta del president del partit, que va llegir el diputat Gabriel Rufián, on va ser força més explícit. Així, va marcar distàncies amb la radicalitat de l’independentisme i va carregar contra “els discursos excloents”, perquè aquests sí que suposen un retorn a l’autonomisme. A més va insistir a no voler córrer massa per poder anar eixamplant la base social del sobiranisme. I, no només això, va dir que ERC havia carregat amb la feina i la responsabilitat per salvar l’1-O, i va afegir que no admetia lliçons de patriotisme, ni de dignitat, de ningú: “No som la fe dels conversos”. Al PDECat li va faltar temps per respondre, perquè van interpretar aquestes paraules com una crítica directa.

ERC aspira a ser la CDC del segle XXI, en el sentit d’ocupar la centralitat i, encara que no renuncia a res, ni a la via unilateral, ara estan pel pragmatisme unilateral. És a dir, aprofitar l’existència de Pedro Sánchez a la Moncloa no només per buscar sortides al moment polític, sinó també per reforçar l’autogovern. Seria el pragmatisme com l’entenia Gramsci: “El meu pragmatisme consisteix a saber si et dones cops de cap contra la paret, és el teu cap el que es trenca, no la paret”.