Creont i Antígona

Antoni Puigverd, amb aquest títol que remet a la mitologia grega, aborda en el seu article el canvi polític que hi ha hagut a Espanya i les seves conseqüències en el conflicte català. “L’arribada de Pedro Sánchez a la presidència ha ajudat a baixar la tensió ambiental, però no la pot fer desaparèixer. No es un mag i no té prou força parlamentària. Pot ajudar, certament, a consolidar un clima pacificador i raonable, que desinflami la ruptura dels afectes. Sánchez, l’antiinflamatori. L’ibuprofèn. Ara bé, un ibuprofèn no guareix”, escriu.

L’arribada de Pedro Sánchez a la presidència ha ajudat a baixar la tensió ambiental, però no la pot fer desaparèixer. No es un mag i no té prou força parlamentària. Pot ajudar, certament, a consolidar un clima pacificador i enraonat, que desinflami la ruptura dels afectes. Sánchez, l’ antiinflamatori. L’ibuprofèn. Ara bé, un ibuprofèn no guareix. Només desinflama. Per més que desinflamar ja és molt, Sánchez no pot aportar cap solució de fons al plet català. Necessita aliats per ampliar el territori central del diàleg. Necessita marge, temps, complicitats.

Són molts els que esperen que fracassi, especialment Ciutadans i l’unilateralisme independentista, dos corrents que, com que són antagònics, es necessiten l’un a l’altre. Necessiten polarització per mantenir la seva escalada. Sense polarització, Ciutadans no pot aparèixer com el jove Cid que salva Espanya dels infidels; i sense polarització, l’unilateralisme català no pot aparèixer com sant Jordi matant el drac d’una Espanya caricaturitzada com a franquista. El relat tremendista d’aquests dos actors antagònics persistirà, per tant. Aprofitaran qualsevol anècdota per intentar recuperar el relat que mantenien en temps de Rajoy, com s’ha vist al Museu d’Història Afroamericana de Washington.

La ignominiosa situació dels presos és un nus molt difícil de desfer. Un gir sobtat de la fiscal general María José Segarra no era factible inicialment. Però seria molt convenient que pogués anar modulant el relat iniciat pel difunt José Manuel Maza i culminat pel jutge Llarena. És evident que Junqueras i companyia són responsables d’haver travessat la frontera de la legalitat. Però també ho és (no calen documentals per visibilitzar-ho) que l’independentisme no és violent i que, amb la llei a la mà, no pot ser acusat de rebel·lió ni sedició. Forçar la llei fins al punt de convertir la violència de la policia enviada per l’Estat en violència del Govern català (així ho argumenta Llarena) demostra que l’Estat, encarnat pels jutges i responent a una opinió pública espanyola molt irada, ha volgut fer alguna cosa més que aplicar la llei.

Hi ha qui qualifica el capteniment de Llarena d’abús de llei, hi ha qui el qualifica de venjatiu. El fet és que, fins i tot des de l’òptica més estatalista, l’arbitrarietat judicial no és una bona manera de tancar un problema que, des de la primera gran manifestació del 2010, ja es va veure que és de gran calibre. Sánchez encara no està en condicions de fer allò que Rajoy sí que podia, quan Ciutadans no li trepitjava els talons: implementar les recomanacions del Tribunal Constitucional que presidia Pérez de los Cobos, gens sospitós de revolucionari, en el sentit buscar una sortida negociada, política, al plet català. Aquest moment no ha arribat: Sánchez no té prou força, no pot confiar en el sentit d’Estat dels seus rivals (Cs, PP) i no tindrà la complicitat del sector unilateralista de l’independentisme.

Per tant, ara mateix la cosa s’aguanta amb pinces. L’antiinflamatori no té poders curatius, només pal·liatius. Això sí: ha creat les condicions per afavorir un corrent dialogant i empàtic a tot Espanya.

És conegut l’argument d’Antígona, l’obra de Sòfocles, que també Espriu va recrear. En obres anteriors, Sòfocles explica que Èdip, rei de Tebes, en saber el que involuntàriament havia perpetrat (matar el pare, engendrar fills amb la seva mare), s’arrenca els ulls i fuig amb les seves filles, Antígona i Ismene. Els dos fills Etèocles i Polinices no el volen seguir i el pare els maleeix. La rivalitat entre els dos germans causa la guerra civil a Tebes; i es maten l’un a l’altre. En assumir el poder, Creont decideix castigar simbòlicament Polinices, el germà que ha transgredit la llei. La pàtria i la llei estan per damunt de temors i afectes, per això mana que enterrin Etèocles i abandonin el cadàver de Polinices als gossos i els ocells. La llei de Creont ha prohibit enterrar el germà rebel, però Antígona ho fa, sabent que s’arrisca a la mort, que Creont dicta. Més tard, espantat, revoca l’ordre, però Antígona ja s’ha penjat.

Els grecs antics van reflexionar sobre dilemes que encara avui ens fan dubtar: la llei està per damunt de la pietat? ¿La llei humana (el dret, la moral) pot oposar-se a les lleis divines (avui diríem l’ètica)? Sòfocles posa en boca dels diversos personatges paraules que encara avui ens fan pensar: la germana petita, Ismene, diu, per exemple: “Mai no perdura la sensatesa en els que són desgraciats” i sembla que dediqui la frase a la història del catalanisme. El corifeu ens recorda: “La passió enmig de les desgràcies, no és gens oportuna” i sembla que es refereixi al dia en què Puigdemont i Junqueras no van convocar eleccions. El legalista Creont pot identificar-se amb l’Espanya severa: “Sé que els cavalls indòmits es tornen dòcils amb un petit fre”.

Antígona, en canvi, ens empeny a arriscar les nostres seguretats per afavorir la concòrdia: “Estic feta no pas per compartir l’odi, sinó l’amor”. En la versió d’Espriu, recomana a uns i altres “una almoina recíproca de perdó i tolerància”.

Creont pot identificar-se amb l’Espanya severa: “Sé que els cavalls indòmits es tornen dòcils amb un petit fre”