L’aeroport de la discòrdia

El projecte, de finançament publicoprivat, és vist com un cas de malbaratament i corrupció

El passatger atrapat a a l’aeroport internacional de Mèxic pot contemplar una sèrie de fotos enormes de projectes d’infraestructures que decoren les parets. Hi ha grans imatges d’autovies de peatge, de la nova línia de tren de Toluca a Mèxic, i del nou aeroport internacional projectat per resoldre el col·lapse habitual a l’actual aeròdrom.

Les fotos són una idea de màrqueting del sexenni del president Enrique Peña Nieto, que ha intentat resoldre el dèficit d’infraestructures de Mèxic, clau per al Tractat de Lliure Comerç amb els EUA i el Canadà, per modernitzar el país i començar a tancar la bretxa entre el nord ric i el sud pobre.

Però gairebé tots aquests projectes s’han convertit en blancs de la ràbia ciutadana, que ha deixat el candidat de Peña Nieto, l’afable tecnòcrata José Antonio Meade, amb només un 12% en els sondejos. En alguns casos, aquesta ira contra les obres és perquè es perceben com exemples del malbaratament públic. En d’altres, perquè els votants sospiten que el model de finançament publicoprivat, on empreses privades financen projectes d’infraestructura per després recuperar la inversió amb un marge ampli de beneficis, ha facilitat pràctiques corruptes disfressades de liberalització tecnòcrata.

Un dels èxits de López Obrador en aquesta campanya ha estat convertir l’austeritat en una virtut de l’esquerra i plantejar una idea radical: que l’agenda de privatitzacions i liberalització, lluny de ser la solució del problema de corrupció endèmica al sistema clientelista mexicà, l’ha agreujat. “Els tecnòcrates van acusar el vell model de corrupte i autoritari, però l’han superat amb escreix”, diu Jenaro Villamil, autor del llibre Cleptocracia. El nuevo modelo de corrupción (Grijalbo, 2018). La construcció del nou aeroport internacional al costat del llac de Texcoco, amb un cost de més de 170.000 milions de pesos (8.000 milions d’euros), n’és un bon exemple. López Obrador qualifica el projecte –dissenyat per l’arquitecte britànic Norman Foster– de “malbaratament enorme”. L’alternativa que proposa és construir una pista més d’aterratge a l’aeroport militar de Santa Lucía. Per als experts, aquesta alternativa no té sentit. El trànsit aeri a Mèxic creix a un ritme d’un 6% anual. “El que proposa López Obrador afegiria un 15% a la capacitat actual; però cal duplicar-la”, va dir un periodista que ha estudiat el projecte. Però als carrers, l’austeritat ha estat el principal atractiu de la seva candidatura.

El més probable és que López Obrador, si guanya, finalment donarà llum verda al nou aeroport; ja és gairebé impossible fer marxa enrere, però proposa que la construcció la pagui el sector privat a canvi de la seva gestió. Això contrasta amb les posicions tradicionals de l’esquerra desenvolupista a l’Amèrica Llatina, defensora dels grans projectes d’infraestructura per generar ocupació. L’oposició de López Obrador a l’aeroport li ha costat el suport del Carlos Slim, l’home més ric de Mèxic, però d’ideologia de centreesquerra, un dels concursants de les obres.

En la crítica a les associacions privades públiques, López Obrador acostuma a esmentar el cas d’un hospital de 125 llits. El pressupost va ascendir a 7.300 milions de pesos (uns 300 milions d’euros). Per contra, un altre hospital de la mateixa mida construït a Ciutat de Mèxic durant l’alcaldia de López Obrador (2000-2006), i finançat directament mitjançant fons públics, va costar 14 milions d’euros.

L’oposició de López Obrador a l’aeròdrom li ha costat el suport del multimilionari Carlos Slim