La Vanguardia (Català-1ª edició)
PP, qui t’ha vist i qui et veu
El procés de primàries ha evidenciat que el PP no és el gran partit alfa que ens havien venut. Rajoy va caure per una operació aliena a ell, però la deriva negativa en què està entrant ara el PP sí que és responsabilitat dels seus líders
Cal fregar-se bé els ulls per contemplar aquests dies les imatges dels diferents líders del PP embrancats en una lluita caïnita per tot Espanya per provar d’ocupar el tron deixat per Mariano Rajoy. És sorprenent que en tan poc temps, els mateixos protagonistes que tenien el control de tots els ressorts de l’Estat apareguin ara als racons més inesperats envoltats per presumptes simpatitzants i mostrant en alguns casos una actitud que desperta vergonya aliena. Què els ha passat? El triomf de la moció de censura de Pedro Sánchez ha estat alguna cosa més que un rutinari canvi de govern. La caiguda de Rajoy ha permès descobrir que darrere de la figura emblemàtica del líder no hi havia aquell partit monolític i gran que ens havien venut els últims anys. La propaganda va aconseguir convence’ns a tots que el PP no era un producte de laboratori electoral com sí que deien que era Ciutadans, ni tampoc un pollastre sense cap com presagiaven que era el PSOE amb les seves lluites internes. Primer sota Aznar i després sota Rajoy, el PP va traslladar la imatge de ser el Gran Partit Nacional d’Espanya i ara tota aquesta iconografia s’ha ensorrat com un gran castell de cartes. Com es pot explicar que en un moment tan important per a la història del seu partit només s’hagin apuntat un 7,6% dels seus militants per escollir el seu candidat aquest dijous. L’única explicació és que la xifra de 869.535 afiliats estava més que inflada i que el PP pateix com la majoria de partits el desinterès de la societat. Això ja és més normal.
En aquesta deriva, que encara no ha tocat fons, hi han influït molt les decisions que ha anat prenent el gran protagonista del partit aquests últims anys. En primer lloc, Rajoy no va voler dimitir davant l’imminent èxit de la moció de censura i així va facilitar la victòria de Sánchez. Després, a diferència d’Aznar que el va triar a ell, no va voler designar a dit el seu successor. Segurament si hagués escollit Alberto Núñez Feijóo, aquest hauria desembarcat a Madrid, el partit hauria fet pinya al voltant seu i continuaríem creient que el PP és el gran partit alfa d’Espanya. No s’ha de culpar Rajoy per això. Al contrari, s’ha de posar en relleu la seva actitud i que hagi renunciat a bona part del seu salari i de les seves prebendes per tornar allà d’on va venir: registrador de la propietat de Santa Pola. No hi estem gaire acostumats, a això, en política, on els expresidents es converteixen en gerros xinesos, ja ho sabeu, peces valuoses però que no se sap mai on es poden posar. Però el gest de Rajoy, tanmateix, ha estat dolent per al seu partit. El PP no havia fet mai primàries i s’està demostrant que no hi té gaire experiència. Així veiem com tot un exministre com José Manuel García Margallo afirma que es presenta bàsicament per evitar que guanyi Soraya Saénz de Santamaría amb qui manté un enfrontament que voreja l’obsessió. O aquella guerra larvada entre l’ e x vic e presidenta i Marí a Dolores de Cospedal que Rajoy no va voler tallar mai i que avui ha sortit a la superfície en tota la seva intensitat. Dijous vinent es produeix la votació de la primera volta i d’allà s’hauran d’escollir també els compromissaris que votaran el 21 de juliol en el marc del XIX congrés del partit el nom del president definitiu. Per tant, hi ha temps més que suficient perquè la confrontació entre els candidats pugi d’intensitat. I també la guerra bruta. Així sempre quedaran en l’aire els dubtes sobre els motius reals de si la decisió de Núñez Feijóo va ser només per raons personals o sobre qui hi ha darrere dels dossiers que corren sobre els estudis de Pablo Casado, ara que apareix amb força com a possible guanyador.
Ha de ser molt dur per al nucli dur del PP veure Sánchez passejar-se per Europa i conversar amb Angela Merkel i Emmanuel Macron quan fa unes setmanes ells estaven governant convençuts de poder acabar la legislatura i veien el líder socialista més mort que viu. Enterrar el PP també seria un error però bona part del seu futur es veurà condicionat per com tanca aquest procés de primàries i com s’elegeix el futur líder. El PP ha patit una derrota inesperada per culpa dels altres en la moció de Sánchez però ara pot patir una desfeta encara més gran segons com tanqui aquest procés. I aquesta vegada la culpa serà només seva.