Senyores que fan coses

Senyores grans que fan coses”. Surtin de l’acudit. Oblidin la laca i el tapet de ganxet, fins i tot la flacciditat o l’osteoporosi en plena era de iogues i iogurts. Queda enterrat el tòpic de la dona invisible a partir dels cinquanta –coincideix amb deixar de ser fèrtil–, aquella alarma que tant es va escampar als noranta quan Susan Faludi assegurava que una quarantina tenia moltes més possibilitats de patir un atemptat terrorista que de casar-se. Amb quin ressentiment escoltàvem aquelles teories, encara que també pensàvem que ens quedava molt de temps per davant, es tractava d’un horitzó llunyà, igual que la mort. Llavors semblava improbable el dia que Madonna faria 59 anys o Kim Basinger 64; tampoc no teníem ni idea que una química filla d’un pastor luterà estaria més d’una dècada bufant espelmes i liderant Alemanya i Europa. Però advertíem que el pas del temps tenia gènere. L’escola de petits Onassis perpetuava el donjoanisme en edats tardorals, mentre que una dona gran era només això, una dona gran.

Massa aviat vam creure velles les nostres mares quan, ara que tenim la seva mateixa edat, som capaces de sentir-nos igual que unes adolescents pesades. I al ritme de la nostra societat, que convertia la joventut en religió, la vida entesa com un festival perpetu, escrutàvem una realitat evident: on es ficaven les dones amb carreres excepcionals i anys de servei públic o privat impecables una vegada s’havien jubilat? Perquè ells continuaven vinculats als consells o a qualsevol mena de club.

En poc menys d’un mes, a Espanya, diferents dones de més de seixanta anys han passat a la primera línia del poder. Pedro Sánchez incorpora al Govern el concepte de seniority, que ha traspassat la frontera de l’empresa per filtrar la societat amb els valors que comporta: maduresa, capacitat, experiència, disposició, confiabilitat. Ha situat expertes de currículum dilatat en llocs estratègics, des de la vicepresidència de Carmen Calvo fins a la representació i la cartera d’Educació d’Isabel Celaá, passant per Margarita Robles a Defensa, María Teresa Fernández de la Vega, presidenta del Consell d’Estat, a més de la nostra Tere Cunillera, que ha abandonat el retir entre pomeres per ser delegada del Govern a Catalunya. I a una altra dona en edat de jubilació, Soledad GallegoDíaz, gairebé alhora la nomenaven nova directora d’El País, trencant així un doble sostre.

En l’ascensió de cadascuna d’aquestes dones sàvies, que fan anar el sentit comú amb empatia i cultura, es van quedar fora de joc milers de candidates que no van tenir ambició ni paciència o que van ser injustament apartades. La seva infantesa va tenir de teló de fons la dictadura; van estrenar una igualtat encara plastificada. En ple segle XXI per fi ocupen càrrecs fins ara escamotejats a les dones. Per això celebro que avui les coses que fan les senyores grans siguin colossals.

En un mes, a Espanya, diferents dones de més de 60 anys han passat a la primera línia del poder