Greuges i disculpes

Estem en un moment ple d’esperances, però també d’incerteses, en què convé preservar el fràgil equilibri que pot permetre al nostre país arribar a bon port, una meta encara llunyana. El fet que, per primera vegada en mesos, un nou Govern d’Espanya tingui un interlocutor legalment constituït a la Generalitat obre la porta a una trobada que pot desembocar en un acord.

Cal lamentar, no obstant, que els inicis no siguin gaire favorables. Amb això no es vol fer referència a la carta que el president Torra, flanquejat pels seus predecessors Mas i Puigdemont, ha adreçat al Rei, poc menys que oferintse a donar-li lliçons de com s’ha de conduir un monarca constitucional en una democràcia moderna. El fet no mereix més comentari. Sí que en mereixen, en canvi, una altra carta firmada només pel president i les manifestacions que va fer al Parlament. És cert que en altres temps els monarques acostumaven a mantenir audiències públiques, de manera que qualsevol súbdit podia arribar a la seva presència. Així ho feien, per exemple, els súbdits de l’illa Barataria amb el seu governador, Sancho Panza. Fins i tot avui qualsevol ciutadà pot adreçar-se per escrit al Rei, per bé que no sempre la seva carta rebrà una resposta. Ara bé, si Torra es vol adreçar al Rei com a president de la Generalitat, ha de saber que dirigir la seva carta a la Zarzuela i no a la Moncloa és voler ignorar que un monarca constitucional no governa. Tampoc no sembla apropiat que el president manifesti la seva voluntat d’“exigir” al Rei que es disculpi davant el poble de Catalunya pel discurs que va pronunciar el 3 d’octubre passat . “Exigeix”, segons el diccionari, “qui demana podent obligar”, i aquesta no és la situació en què es troba un president autonòmic davant el cap de l’Estat.

Entrem ara en el fons de la qüestió, el 3-O: el president estima que “no pot ser que el Rei no s’adreci a tots els catalans explicant què va passar perquè fes un discurs com aquell”. Segurament, per ell la història moderna de Catalunya comença dos dies abans, el fatídic 1-O. Però retrocedim només sis setmanes en el temps. El 17 d’agost es va produir l’atemptat terrorista a la Rambla de Barcelona. Els Reis es van desplaçar a Barcelona sense tardança, per visitar els ferits, honrar els morts i mostrar la seva tristesa als familiars i les autoritats: “Barcelona, ciutat estimada, ciutat olímpica i capital catalana”, va dir el Rei aleshores. I, malgrat això, al cap de pocs dies es va convocar a Barcelona una manifestació contra el terrorisme, a la qual també hi va anar el Rei. Durant tot el recorregut, va haver de suportar esbroncades i insults d’uns esvalotadors, perfectes coneixedors de l’itinerari, mentre el llavors president Puigdemont, al seu costat, no va tenir un sol gest de solidaritat cap al Monarca, ni va moure un dit per aturar aquella indignitat. No s’hauria d’haver disculpat davant l’ús sectari del dolor compartit?

L’1-O, aprovades les lleis de desconnexió, el Govern espanyol, pretenent evitar la celebració d’un referèndum expressament declarat il·legal, va intervenir amb una violència tan inútil i excessiva de cara a mantenir l’ordre com calculada per part dels independentistes, a qui va proporcionar les imatges que desitjaven, i que han estat el centre del seu discurs des d’aquell dia. Dos dies més tard, el Rei es va adreçar als espanyols. El seu discurs és, segons el president Torra, el cos del delicte.

És indubtable que per a molts el discurs va ser una dutxa d’aigua freda: una gran decepció. Amb el sentiment a flor de pell, esperàvem més empatia. Però tornem a escoltar-lo, amb el cap fred, i potser pensarem que estàvem equivocats. El discurs era una resposta no al referèndum, sinó a la ruptura, una enormitat des de la perspectiva de l’Estat i d’Europa. Contenia paraules dures, però exactes, adreçades als seus responsables, però no hi havia res contra els catalans, ni tan sols contra els que havien anat a votar. Era un discurs destinat no a donar suport a l’acció del Govern central, que ni tan sols esmentava, sinó a garantir a tothom, dins i fora d’Espanya, la permanència de l’Estat que ell, en aquell moment, encarnava. Més important que consolar era tranquil·litzar, perquè una ruptura de la Generalitat amb l’Estat, si un se la prenia de debò, havia de crear una enorme incertesa. El discurs estava destinat a prevenir-la. Cada cosa al seu temps: que el Rei és capaç d’empatia ho vam veure nítidament l’agost passat a Barcelona.

Recitar greuges i demanar disculpes no ens portarà enlloc. I no confonguem Govern espanyol i Estat. Fa molts anys, un alt càrrec que estrenava despatx al seu ministeri va voler que tiressin a terra un envà que li dificultava la vista. “No pot ser”, li va dir l’ordenança: “Vostès venen i se’n van, però els envans es queden”. El mateix passa en política: ara se n’acaba d’anar un Govern espanyol, però l’Estat, que aquí representa el Rei, es queda.

TREVA I PAU, format per Jordi Alberich, Simó Aliana, Josep M. Bricall, Lluís Foix, Eugeni Gay, Jaume Lanaspa, Carlos Losada, Juan José López Burniol, Margarita Mauri, Josep Miró i Ardèvol, J.L. Oller Ariño, Alfredo Pastor i Antoni Puigverd

El Rei va haver de suportar insults d’uns esvalotadors mentre Puigdemont, al seu costat, no va tenir cap gest Tornem a escoltar el discurs del Monarca, amb el cap fred, i potser pensarem que estàvem equivocats