Informació i criteri

Passejant pel barri durant la setmana de les revetlles, la primera sense escola i encara amb els casals d’estiu incipients, topo amb patis plens de petits energúmens corrent rere una pilota amb la supervisió llunyana d’algun monitor. Partits de futbol en els quals, en llenguatge d’analista esportiu, es practica un joc “de pati d’escola”. En aquest context informal, em fa gràcia veure la reacció d’un nen que deu tenir vuit o nou anys. El brivall entra a l’àrea amb la pilota enganxada als peus, s’escapoleix de l’escomesa d’un parell de contraris i, quan un tercer defensa atura la seva progressió, cau de manera exagerada a terra i tot seguit s’aixeca com si hi rebotés aixecant la veu en irada protesta. Els seus crits van acompanyats per una tirallonga de gestos que em criden l’atenció. D’entrada aixeca el braç i fa el mateix gest amb el canell que faria un bisbe per espargir l’aigua beneita. Traduït al segle XXI, demana targeta, una ironia paradoxal perquè ningú no sembla arbitrar el partit, ni tan sols el monitor, assegut en un extrem del camp mirant fixament el mòbil. Però el millor encara ha d’arribar. Acte seguit, alça l’altre braç i fa un gest nou de trinca, que ha vingut a aquests camps dels déus per quedar-se. Amb els dos braços alçats com un banderiller, enceta un moviment de director d’orquestra i dibuixa en l’aire un rectangle virtual. Una pantalla. El marrec està demanant el VAR! Ho fa de broma, és clar, igual com acaba de demanar la targeta, perquè la pantalla que abdueix el presumpte àrbitre d’aquest matx de juny és aliena a la realitat circumdant. Els altres xavals que s’arremolinen al costat de la bimba s’apunten a la broma i l’imiten. La majoria es desentén del joc i s’afegeix a la comèdia del VAR.

La ultraexposició mediàtica del Mundial de futbol ja ha incrustat aquest gest rectangular en el catàleg gestual del món. A diferència d’altres gestos idiosincràtics (aneu a Itàlia i ho comprovareu), aquest neix d’una convenció global i així serà com es difondrà. El veurem pertot, primer amb ironia, com el festival de bromes barístiques que es permeten els plumbis comentaristes televisius de Mediaset, però ben aviat quedarà integrat com a recurs expressiu, encara que sigui en entorns en els quals no hi hagi càmeres oficials. És clar que sempre hi haurà algun mòbil disposat a exercir de VAR i la sensació que es pot revisar el passat immediat s’imposarà. Què és, el documental de Mediapro sobre el 20-S, sinó un VAR en tota regla d’uns fets trascendentals per a la vida de moltes persones? La societat contemporània té ulls de mosca i memòria de peix, però les imatges documentals donen una informació valuosa sobre els fets. És irrenunciable. La síndrome orwel·liana del Gran Germà s’imposa i no sembla possible fer-se enrere, però la sobreabundància d’informació documental no implica que no calgui interpretar-la. Més que mai, cal posar èmfasi en el criteri.

La ultraexposició mediàtica del Mundial de futbol ja ha incrustat aquest gest rectangular en el catàleg gestual del món