Operació biquini

Ja faig tard, ho sé, però com que encara falten alguns dies per a les vacances, a veure si aconsegueixo aprimar-me algun quilet per no lluir tan de greix a la platja. Els previsors segueixen l’operació biquini tot l’any. Els no tan previsors s’hi posen per Setmana Santa. I els que anem aquí caic, aquí m’aixeco, ens hi posem pràcticament el primer dia de vacances.

El que té de bo l’operació biquini és que, des del punt de vista lingüístic, ha esdevingut transversal. Serveix tant per a un home com per una dona, tant si du bermudes, eslip, biquini, tanga, banyador de coll alt o pren el sol en pèl: tothom fa l’operació biquini.

Aquesta peça deu el seu nom a un atol del Pacífic on es van fer experiments atòmics als anys quaranta, i l’aparició del biquini, una marca registrada el 1946, va coincidir en el temps amb les proves nuclears. Ara bé, no queda clar quin és el nexe exacte. Segons el diccionari manual de Coromines: “La peça de bany va rebre aquest nom pel rebombori, similar a una bomba nuclear, que en va provocar l’ús”. En canvi, la RAE ho enfoca diferent: “De l’anglès bikini, i aquest de Bikini, nom d’un atol de les illes Marshall, amb influència de bi-, per al·lusió a les dues peces”. Ara, cadascú que triï la que més li agradi.

Però tornant a l’operació biquini de l’estiu, un dels elements empestats de la dieta és el sucre. N’hi ha que consideren que cal evitar-lo en qualsevol circumstància i n’hi ha de benèvols que diuen que s’ha de fer servir el sucre morè, que no engreixa tant. Però això és una teoria general, perquè també hi ha dietistes que diuen que tots dos sucres engreixen igual, i encara els que pregonen que cal evitar el sucre en totes les seves manifestacions perquè, a banda de les calories, és nociu per a la salut.

Pel que fa als succedanis del sucre, també hi ha detractors. Es veu que la sacarina –com a nom genèric, perquè ens entenguem– també és perjudicial per a la salut. Per tot plegat ara s’ha posat de moda l’estèvia, que potser sí que és més saludable que el sucre blanc, el sucre morè i la sacarina i les seves cosines germanes, però jo trobo que mata el gust del cafè.

Per cert, segons l’Obneo, té aquest origen: “L’estèvia, també coneguda com a fulla dolça o fulla de sucre, és una planta originària de l’Amèrica del Sud, que va arribar a la península al segle XVI reconeguda pel seu poder edulcorant, fins a 300 vegades superior al sucre”. I continua: “El botànic valencià Pere Jaume Esteve (15001556) va ser el primer que la va estudiar, motiu pel qual el nom científic

(Stevia rebaudiana) prové del seu cognom llatinitzat”. Tan exòtic que sona,

estèvia, i resulta que és valencià.

Ara hi ha l’estèvia, que diuen que és més saludable que el sucre i la sacarina, però mata el gust del cafè