La Vanguardia (Català-1ª edició)
Guionista de ‘Star Trek’
HARLAN ELLISON (1934-2018) Escriptor nord-americà
Harlan Ellison no es considerava un escriptor de ciència-ficció i tenia un caràcter que més valia fer-li cas. “A qui ho digui li pegaré tan fort que ho notaran fins i tot els seus avantpassats”, li va etzibar a un entrevistador del canal de televisió Syfy. Tampoc no era dels autors més cèlebres. El gruix de la seva producció són relats curts, però la seva influència és enorme. Isaac Asimov va dir que era un dels millors escriptors del món i que el seu caràcter li havia impedit tenir més reconeixement. Malgrat tot, no hi ha aficionat al gènere que no hagi vist –potser sense saber-ho–, part de la seva obra, en la qual destaquen capítols memorables de Star trek o The twilight zone.
L’episodi que li ha donat més fama segurament és La ciutat al final de l’eternitat (1967), el penúltim de la primera temporada de Star trek, on el capità Kirk i Spock fan un salt en el temps fins a la Terra, cap als anys trenta, amb una jove (interpretada per Joan Collins) que provoca un interessant conflicte moral. Es pot recuperar a Netflix. Els trekkies l’acostumen a incloure entre els deu millors episodis, i per molts el millor.
Ellison, esclar, en tenia una altra opinió. Es va empipar tant amb el creador de la sèrie, Gene Roddenberry, pels canvis que havia fet al seu guió, que no va voler veure el resultat final. També es va embarcar en una disputa judicial amb la productora adduint que li devien una part dels drets d’autor per les vegades que s’estava reposant el capítol.
Sovint se sentia maltractat pel cinema, que alguna vegada utilitzava els seus relats sense acreditar-lo. El cas més sonat va ser Terminator (1984). Va acusar James Cameron d’haver-se inspirat descaradament en Soldier, un episodi que va escriure el 1964 per a la sèrie The outer limits. En les versions posteriors, la pel·lícula acaba amb un significatiu: “Reconeixement a l’obra de Harlan Ellison”.
També va fer molt per no agradar. Explicava que va perdre una formidable feina a Walt Disney el seu primer dia. Tot perquè va explicar a la cafeteria, en presència d’alguns executius de la casa, la seva idea de fer una pel·lícula de dibuixos pornogràfica, amb Mickey i Minnie de protagonistes.
Havia nascut a Cleveland (Ohio) i va estudiar literatura fins que un professor li va dir que no creia que tingués talent. Ellison posteriorment li va anar enviant còpies de les seves obres. Era un escriptor tempestuós com pocs. “Vull que les meves històries agafin el lector pel coll”. Va escriure de tot i no va voler mai catalogar-se. Preferia dir que feia ficció especulativa. Alguns dels seus relats més aclamats són fantasies surrealistes ambientades en mons sinistres i totalitaris. Entre d’altres va aconseguir nou premis Hugo i quatre Nébula, els més prestigiosos del gènere. Per esmentar alguns títols, cal recuperar Arrepiéntete, Arlequín, dijo el señor Tic-Tac (1966), No tengo boca y debo gritar (1968) i la sèrie Un muchacho y su perro (1975).
Guanyador de 9 premis Hugo i 4 Nébula, Isaac Asimov el considerava un dels millors escriptors del món
“Me’n vaig al llit enfadat i em llevo encara més enfadat”, deia. La nit de dimecres passat ja no es va llevar. Tenia 84 anys i seriosos problemes de cor. “No hi havia ningú com ell: ferotge, divertit, eloqüent i amb un enorme talent –va escriure Stephen King–. Si hi ha una altra vida, en Harlan ja la deu estar fent grossa i abaixant-li els fums a més d’un”.