La Vanguardia (Català-1ª edició)
Aquelles pistoles i aquelles roses
Guns N’Roses fa vibrar l’Estadi Olímpic amb els seus grans èxits
L’antigament coneguda com a “banda més perillosa del planeta” va fer esclatar anit tots els mesuradors de decibels a les proximitats de l’Estadi Olímpic Lluís Companys (fins i tot la inauguració del Grec es va haver d’ajornar per no patir la tempesta sònica, que se sentia des de Montjuïc fins a ben avançat l’Eixample). Els mítics Guns N’Roses, liderats pel vocalista Axl Rose i de nou amb el guitarrista Slash i el baixista clàssic Duff McKagan com a fills pròdigs tornats a la cleda –després d’haver-se’n anat durant dècades– van interpretar, en el marc de la seva gira mundial Not in This Lifetime (“no en aquesta vida”), temes gravats a foc en l’imaginari de dues o tres generacions, de Mr Brownstone a Chinese Democracy passant per Welcome to the jungle, Better, Estranged, Live and let die, Rocket Queen, Shadow of your love... Entre els moments més corejats pels 50.000 espectadors, You could be mine, Nightrain o l’apoteosi final de Paradise city.
Encara que ja se’ls havia vist als tres junts a Madrid i Bilbao l’any passat –expliquen que la reconciliació es va produir en una conversa telefònica entre Axl Rose i Slash el març del 2015– els fans que van anar a aplaudir-los a Badalona el 2010 s’havien hagut de resignar a una formació amb menys membres originals.
Des dels primers sons de la castigadora It’s so easy –que va començar a sonar a les 21.55 h– els californians van tornar al públic, inevitablement, al passat –a un passat intens– ja que, des que es van barallar a mitjans dels anys noranta, i després de més de vint de separació, el que importa no són els seus inexistents temes nous (els de Chinese democracy es remunten al 2008, i ja només hi quedava l’Axl) ja que la discografia recent és una suma de reedicions, inèdits i rareses variades. De fet, el que predomina en l’actual espectacle és l’àlbum Appetite for destruction, del 1987, el més venut de la seva carrera. Els Guns N’Roses, en fi, li donen al públic allò que vol: el traslladen a una altra època, a uns temps en què no hi havia cap polèmica per cantar l’ahir aclamada Used to love her (“l’estimava, però vaig haver de matar-la”) ni tampoc no semblaves un cursi perquè se’t posés la pell de gallina amb la balada November rain. En aquesta galeria de grans èxits tenen el seu paper algunes versions que els agrada fer, de Bob Dylan (Knockin’ on heaven’s door) a The Who (The seeker) passant per Pink Floyd (Wish you were here) i fins i tot –bon rotllo– de Velvet Revolver (Slither), la banda que van muntar els dos membres fugits i ara retornats amb Matt Sorum, un altre exGuns.
El grup es lliura amb generositat, en unes actuacions-piconadora que ultrapassen fàcilment les tres hores de música amb bisos. Donen, per tant, per a molt, un autèntic aquelarre amb els seus clímaxs i les seves pauses, banyat amb pirotècnia, flames de foc i audiovisuals, d’aquells que hi surten dones, calaveres, tancs, bales i ulls psicodèlics. El temps passa, Axl té 56 anys i ara li queden millor els pantalons llargs, encara que siguin estripats, que els calçotets amb què corria de jove. Cal continuar
Els californians mantenen l’essència, amb els sols de guitarra de Slash i el vigor voluntariós d’Axl
destacant el seu voluntariós vigor, les corredisses que fa i, per descomptat, els llegendaris sols de guitarra –aquella Gibson Les Paul daurada– de Slash, amb les seves ulleres de sol, melena negra i barret de copa, que s’atreveix amb el que calgui, aixecant els espectadors del seient o fent saltar els de la pista.
Hi ha, certament, divisió d’opinions sobre aquesta operació revival tan sucosa a les taquilles i tan significant per al públic: que si es nota que continuen sense portarse bé perquè ni tan sols es miren, que si la veu d’Axl Rose ja no està per a aquestes maratons, que si de vegades posen el pilot automàtic... Tot són maneres de veure-ho, però resulta difícil no deixar-se arrossegar per l’esclat energètic de la proposta i limitar-se a gaudir de Guns N’Roses, l’última gran banda de l’era daurada del hard rock i gairebé un estat d’ànim. Anit, sens dubte, els espectadors més grans hi aportaven la predisposició cega de tornar a gaudir d’aquelles sensacions mentre que els més joves –n’hi ha molts– les ganes de viure una cosa històrica que no van conèixer en la seva versió original però que els hagués agradat força.
La banda venia d’actuar divendres al festival Download de Madrid i, després de Barcelona, se n’anirà a Holanda, Alemanya, Polònia, Rússia, Estònia, Noruega, Suècia, Indonèsia, Filipines, Malàisia, Taiwan, Hong Kong, la Unió dels Emirats Àrabs i Sudàfrica. Aquesta gira és una experiència global que farà que molts diguin, a diversos continents: jo hi vaig ser, en aquell tour dels últims grans dinosaures del rock dur. De decibels, qualitats i sentiments no n’han faltat. De perill, home, de perill potser ja no en tenen tant...