A mi, que em registrin...

Els dies passen veloços i rabents i els temps venen tan accelerats que es fa difícil escollir tema per a una columna: unilateralitat o no, l’exhibició folklòrica de Washington, Iglesias com a transsumpte de sant Pau... La veritat, no dono l’abast, però avui m’he imposat una mica de calma, perquè al cap i a la fi ha tocat el dos un president del govern d’Espanya i sento la necessitat de dedicar-li alguna línia, ni que sigui com a epitafi civil.

Rajoy ens ha marxat a Santa Pola de sobte, després d’aquella sobretaula tan prolongada que sembla que li va calmar els ànims i el va fer comportar-se a partir d’aleshores amb formalitat institucional i acomiadar-se fins i tot amb elegància. Evidentment, no vol ser un Aznar. Per això ha optat per tornar a la seva plaça de registrador, malgrat que no ha de ser fàcil readaptar-s’hi quan fa tants anys que s’és lluny de l’ofici i els seus canviants panorames legals i tècnics. En tot cas, Rajoy, que ens semblava que sempre havia estat allà, ha portat el seu caminar de marioneta veloç i els seus contrastats cabells negres a un altre lloc que és gairebé un no lloc de la geografia espanyola, un d’aquells racons per a jubilats de la Unió Europea. I no es pot negar que hi ha hagut una sensació d’alleujament en bona part de la societat. Un sospir, el gest de gent que fa temps que assisteix a una agonia i veu que per fi s’acaba. Ell mateix em va semblar alleujat. I el seu últim lapsus, reconèixer que la seva marxa era bona per a ell, en primer lloc, i també per al seu partit i per a Espanya, quedarà com a empremta d’un estil que era una mica encongir-se d’espatlles i en bona part saviesa de qui ha comprès que la majoria dels problemes els soluciona el temps. Si el teu problema no té solució, no te n’has de preocupar. I si té solució, no te n’has de preocupar.

Crec, però, que estem sent injustos amb ell. Perquè és veritat que va evitar el rescat financer global, total i traumàtic. Pot ser que per orgull de ser espanyol i molt espanyol. O potser perquè li va fer mandra el merder en què es ficaria. Aquest home ha intentat no ficar-se mai en embolics i fins i tot quan va caure l’helicòpter en què viatjava va pensar que qui li deia a ell de pujar a un ventilador que vola. Ara suposo que es limitarà a passar pel seu Registre i firmar, com vol el tòpic i la mala llet hispana. Confiarà en els seus col·laboradors, com sempre. I recordarà potser els temps en què va governar. Algun capvespre explicarà que sense ell al timó ens haurien rescatat encara que no haguéssim volgut, encara que no fes falta. I pot ser que quan algun curiós li pregunti per tal conspiració o pels motius secrets de tal decisió, o fins i tot per les cavil·lacions que el van portar a fer o no fer tal cosa, Mariano esbossi un somriure i vingui a dir que es fa el que cal fer quan cal fer-ho. I sobre com van sortir les coses o per què, vull imaginar que, amb un encongiment d’espatlles gairebé imperceptible, murmurarà: “A mi, que em registrin”. I farà un glop de la seva copa...

La marxa de Rajoy produeix una sensació d’alleujament en bona part de la societat, i fins i tot ell em sembla alleujat