La Vanguardia (Català-1ª edició)
La Unesco reconeix Medina Azahara com a patrimoni mundial
La inclusió de la ciutat califal fa de Còrdova el lloc amb més distincions
Còrdova torna a fer història. El comitè de patrimoni mundial de la Unesco va decidir ahir, en el marc de la 42a sessió, celebrada a Manama (Bahrain), inscriure el conjunt arqueològic de Medina Azahara en la llista del patrimoni mundial. Amb aquest reconeixement, la capital andalusa es converteix en l’única ciutat del món amb quatre declaracions de patrimoni: la mesquita, el centre històric, la Festa dels Patis i, ara, Medina Azahara. El reconeixement es considera una oportunitat única per fer-ne promoció, però obliga també a un esforç important perquè cada sis anys la Unesco haurà de certificar que l’estat de conservació que té el que s’exigeix. “És una gran satisfacció, per a nosaltres. Medina Azahara és un símbol de tolerància i de convivència. Aquesta nominació és un exemple per continuar apostant pel patrimoni, perquè invertir en patrimoni és invertir en el futur”, ha afirmat Miguel Ángel Vázquez, conseller de Cultura de la Junta d’Andalusia, present a Manama.
El conjunt arqueològic de Medina Azahara, a 8 quilòmetres de Còrdova, és un dels jaciments més grans d’Espanya –ocupa unes 112 hectàrees intramurs– i un dels complexos monumentals més originals de l’arquitectura andalusina i l’art islàmic. Avui dia, només es pot visitar un 10% del primitiu conjunt califal, una ciutat palatina del segle X que ha mantingut amagades i inalterades íntegrament les seves restes. De fet, la ciutat califal és una gran desconeguda per al turisme. La fama de la Mesquita i la mala comunicació entre la capital cordovesa i l’enclavament compliquen l’arribada. Enfront dels dos milions de persones que visiten anualment la Mesquita, només 185.000 es passegen pel jaciment arqueològic.
Medina Azahara es va fundar el 936 i entre el 1010 i 1014 va ser abandonada, de manera que en tan sols unes quantes dècades va passar de ser símbol de la grandesa del califa a ser destruïda per les guerres que van posar fi a la dinastia dels Omeia a Al-Andalus. Les vicissituds han marcat la història de Medina Azahara, la ciutat resplendent, construïda per Abderrahman III continuant la tradició del món islàmic que vinculava la dignitat califal a la creació de grans nuclis urbans per abocar-hi la màxima esplendor. No es tracta, com s’ha especulat, d’una ciutat de vacances, ni d’un caprici del califa. Era la representació del nou poder que sorgia al món àrab: Abderrahman III s’independitzava definitivament del califat abbàssida de l’Iraq i també del poder califal fatimita, el seu veí nord-africà.
Les primeres excavacions a Medina Azahara les va començar el 1911 Ricardo Velázquez Bosco, llavors arquitecte conservador de la mesquita. La Guerra Civil va interrompre les feines fins al 1943. A partir del 1976, amb el canvi de règim, les investigacions s’aturen i el monument cau en la desídia i
Abderrahman III va simbolitzar amb l’esplendorosa ciutat la seva independència d’abbàssides i fatimites
l’oblit, fins que la Junta d’Andalusia es fa càrrec del monument el 1985 i es reprenen les feines, tot i que el lamentable estat del jaciment aconsella abocar-se a conservar i millorar el que ja s’ha tret a la llum abans que continuar amb més excavacions. Grans jardins, sales luxosament decorades, fonts, estanys i espectaculars arcades van fer de Medina Azahara una Versalles de l’època, assegura la Conselleria de Cultura. Molts autors àrabs van assenyalar que es tractava d’una de les ciutats més impressionants que s’havien construït mai.