Travessar el desert del dolor

Una gossa en un descampat

Autoria: Clàudia Cedó Direcció: Sergi Belbel Intèrprets: Pep Ambròs, Anna Barrachina, Queralt Casasayas, Vicky Luengo i Maria Rodríguez Lloc i data: Sala Beckett. Festival Grec (29/VI/2018)

JUAN CARLOS OLIVARES

Amb Llibert, de Gemma Brió, vam descobrir com es podia enderrocar un tabú (decidir sobre la vida o la mort del propi fill nounat) amb rigor emocional i transcendència dramàtica. Era un text per mirar cap a la cantonada ombrívola “de les coses que no es diuen” i il·luminar-la amb franquesa catàrtica. Ara Clàudia Cedó ens obliga a mirar cap a una altra cantonada de l’habitació del dolor. Un altre racó segellat amb les teranyines de la por. El temor de saber i sentir sobre allò que ens incomoda. Cedó ha escrit, des de l’experiència, sobre la mort perinatal i el tràngol d’un part sense vida.

Una gossa en un descampat és una complexa comèdia dramàtica alliberadora, amb una riquesa metafòrica en la seva escriptura que respira la poesia seca de Marguerite Duras. Autora que també sembla invocada en el do exorcitzador de l’escriptura. L’obra és el ferm desig de compartir un episodi clau a la vida de Cedó i la posterior travessia del desert del desequilibri, amb tota la duresa i bellesa d’aquest escenari. Paisatge que travessa acompanyada per un alter ego; un Virgili bessó, guia del seu purgatori. Es tracta d’un paper central que una excel·lent Maria Rodríguez fa créixer amb la inquietant personalitat d’un Puck freudià: una de les grans idees de l’obra, com la història en paral·lel de l’estrena teatral. El teatre, aquest lloc (com confessa el personatge del director) que ofereix més certeses que la vida.

El text més personal, madur i treballat de l’autora i el retrobament amb el millor Sergi Belbel com a director d’escena. En l’espai central (un no lloc que pot ser tots els llocs imaginables i imaginats) de la Beckett, Belbel ha trobat el to idoni (com la música elegida) perquè el públic connecti sense escarafalls melodramàtics amb tots els episodis que condueixen a la curació emocional de la protagonista, des del mateix moment de la concepció fins a l’estèril part. Ha dirigit el text a la finíssima frontera entre la comèdia i el drama per crear l’híbrid perfecte d’acord amb l’aire canviant del text.

A més de la fantàstica Rodríguez, Vicky Luengo, l’altra meitat protagonista, manté meravellosament el fil vermell de totes les estacions del seu viacrucis interior i de les personalitats de cadascuna de les dones que va ser fins arribar a la decisió última i després. Està molt ben acompanyada per Xavi Ricart, Anna Barrachina i Queralt Casasayas, un fantàstic cor de pells i papers canviants. I queda el personatge del company. Amb sorprenent naturalitat, Pep Ambròs integra el paper de l’home que reconeix la seva incapacitat per entendre totes les dimensions d’un dolor que només ella té ancorat al cos i en l’ànima. Algú que sap com no envair el dolor de l’altre.