La Vanguardia (Català-1ª edició)
Tal faràs, tal trobaràs
El trajecte de la selecció espanyola va néixer boicotejat pel Madrid i tot es va enfangar
Tal faràs, tal trobaràs. Espanya se’n va del Mundial sense haver començat a jugar-lo, sense ser exigida de debò per ningú. Hi ha una anàlisi futbolística pendent per fer, per descomptat, però el que requeriria una col·lecció d’explicacions per fascicles serà tapat convenientment, o regirat culpant els innocents. No és una exageració ni revengisme oportunista: el Reial Madrid i el seu president van torpedinar l’inici del trajecte fitxant el seleccionador, i tot es va enfangar. Fernando Hierro va assumir el càrrec per decència, però no és un entrenador preparat. No és una crítica, ell mateix ho va reconèixer. “Jo no tinc currículum per a això”. Era Julen Lopetegui qui guiava el grup els últims dos anys i la seva traïció va deixar els jugadors desemparats. Als futbolistes els encanta sentir-se així quan la derrota es veu a venir. Els allibera de responsabilitat. Hierro va relaxar el règim d’entrenaments a Krasnodar pensant que això els aniria bé. Alguns van malinterpretar l’autèntic sentit de la mesura.
A Espanya la fa fora Rússia i això agreuja la ferida. L’amfitrió té molt poc futbol. Imaginat a l’altre costat del quadre (França, el Brasil, l’Uruguai...), apareix com una llebre indefensa perseguida per gossos salvatges. Fins i tot l’Iran va semblar més bo. La selecció espanyola va fer ahir mèrits per guanyar, és cert, va ser l’únic equip que va proposar alguna cosa, però va reaccionar tard i en el temps extra, malgastant un partit sencer, desproveït d’ambició. No es pot mirar per televisió un França-Argentina i un Uruguai-Portugal explosius i respondre l’endemà amb un partit tan lleig. No ha de valer sempre com a argument per justificar la falta de joc que al davant hi ha un entramat defensiu més o menys ordenat. La pròrroga va desmentir aquesta excusa. Hi havia espais. Rodrigo, Iniesta i Aspas van accelerar i Isco ho va provar sempre. El driblatge i la combinació ràpida eren el camí, no aquella parsimònia que va seguir després del primer gol. El partit va desafinar enmig d’un Mundial ascendent i vibrant. Espanya i Rússia van baixar la mitjana dels índexs de la bellesa i espectacularitat.
D’entrada va sorprendre el plantejament de Rússia. Txertxéssov no es va creure la suposada crisi d’Espanya, tan interioritzada i anunciada dramàticament pels mitjans hispànics, i es va guardar la típica valentia dels amfitrions desplegada contra l’Aràbia Saudita i Egipte, equips menors. No hi va haver, per tant, sortida en bloc a l’estil soviet. La percepció des del principi va ser que, a Rússia, Espanya li venia ample i que ho assumia sense complexos. Rússia va deixar fa temps de ser una màquina fiable: fins i tot en la informació meteorològica es van anunciar pluges torrencials quan el temps requeria un para-sol i no un paraigua.
Espanya va començar més o menys bé. I a més va marcar en el seu primer intent. Ramos, el menys ortodox si parlem d’estil, va utilitzar el seu instint innat per buscarse la vida dins l’àrea i, en un cos a cos amb Ignaixévitx, va aconseguir que aquest jugador es fes un autogol. Cal aturar-se un moment en Ignaixévitx per entendre la magnitud de la tragèdia. Abans que s’acabi el Mundial aquest venerable central farà 39 anys. Estava en plena prejubilació quan el seu seleccionador li va trucar. Va haver de dir que sí, encara que resistia, perquè diversos companys van caure lesionats. Més a prop de l’edat de Tabárez (71) que de la d’un nen acabat de néixer, Ignaixévitx amb prou feines va ser inquietat ahir per Diego Costa.
De seguida després del gol es va acabar el miratge. Espanya, que va presentar un dibuix ample ple de migcampistes per fer circular la pilota, va perdre la mobilitat de les peces gradualment. Isco es va quedar sol mirant de superar la línia de tres quarts, l’autèntic desafiament que presentava el matx. La solució, en realitat. La selecció, però, es va dedicar a tenir la pilota sense cap més objectiu. Algun regatejador a la sala, sisplau? A Espanya li va quedar cara de vegetarià mirant de tallar carn amb una cullera. Proveu-ho i ja ho veureu (no de fer-vos vegetarians, per Déu, sinó de tallar una costella amb una cullera).
Estàtics i previsibles, els espanyols van caure a la trampa i tot va agafar un aire de nostàlgia enganxifosa, com si la roja reculés cap als temps perdedors. El discurs de Hierro a les sales de premsa connectava perillosament amb la feliçment sepultada furia i després del gol de Ramos per megafonia es va sentir el Que viva España de Manolo Escobar. Amb aquestes notes i una generació de jugadors exhausta i amb la panxa plena de títols, a Espanya no li podien venir amb més música i se’n van haver d’anar amb el flabiol a una altra banda.
La resposta d’Espanya va ser flàccida; amb una mica més, Rússia, un equip sense futbol, hauria caigut El partit va desentonar dins d’un Mundial vibrant; van merèixer anar-se’n a casa tots dos