Del sentit tràgic del futbol

Ser eliminat en una tanda de penals és un càstig massa sever per una selecció que s’ha guanyat més el dret a descansar que a continuar. ¿Amb quina autoritat podria seguir si no ha sabut superar ni la severitat demencial del calendari ni una preparació marcada pel Nyap Lopetegui? En mans d’una autogestió forçada, l’equip ha jugat un futbol anacrònic en què, si treies el color de la tele, s’intuïa l’esperit de Rubén Cano. El respecte planetari guanyat amb Aragonés, Del Bosque i una tribu audaç de futbolistes ha estat substituït per una franquícia flàccida. Passa amb molts artistes: actuen més com el que van ser que com el que són per mantenir la rendibilitat d’un simulacre.

L’eliminació és justa fins i tot vista des d’un patriotisme que ja aprofita l’avinentesa per esperonar el linxament, el ciment globalitzador que millor defineix el món actual. Futbol zombi o segrestat per xarlatans de pissarra, només els transgressors –ahir, Rodrigo– endevinen quin és el camí per salvar la pressió totalitària que tenalla els futbolistes. La selecció s’ha autoasfixiat amb un sentit tràgic del futbol oposat a les expectatives, dopades, dels aficionats. I els aficionats també hem canviat. Acceptem l’attrezzo carnavalesc i la hegemonia de la imatge i tolerem una mutació de l’espectacle que perjudica l’essència del destí i de l’atzar. No caiguem en la trampa dels veredictes categòrics sobre el VAR: podria ser que l’invent tingués coses bones i dolentes. Les petites renúncies ens han portat fins aquí i els jugadors han fet el que han pogut. ¿Tenien motius per jugar així? I tant. Estan extenuats, han estat sabotejats per la incompetència i estan bloquejats per la histèria de la part dels mitjans que, com arbres intransigents, no ens deixen veure la racionalitat del bosc periodístic.

El futbol ha tornat a ser just deixant el Mundial en mans d’equips que el necessiten més, bé per no fer el servei militar (coreans), bé per fidelitat a una devoció en què el futbol cauteritza moltes ferides (brasilers, mexicans, colombians) o bé per experimentar el vertigen de la desobediència com a drecera d’alegria (Mbappé). En la comptabilitat sentimental que l’aficionat estableix amb el seu equip, el paper de la selecció és una pèrdua però no una ruïna. Però no intentem vendre motos ni alimentar la màquina de la polèmica per buscar beneficis alternatius a la derrota a través de bocs expiatoris: no hi havia cap símptoma per creure que Espanya pogués guanyar res. I la sensació que les decepcions superen les sorpreses agradables no és monopoli d’Espanya sinó que l’hem d’entendre com el símptoma d’un mal que supurarà amb l’escandalós Mundial de Qatar.

No hi havia cap símptoma per creure que la selecció espanyola pogués guanyar res