Poesia o robot

Llevat que Maradona no hi posi remei, l’estrella d’aquest Mundial serà el VAR. Es tracta de dues estrelles que obeeixen universos paral·lels. Maradona l’atàvic, el talent en brut, l’individu irreductible en vicis i virtuts, la valentia de l’assilvestrat, el salvatge, el fora de la llei, el dement, l’il·luminat, la nostàlgia com a far i forat negre alhora. Ni com a jugador ni com a exjugador no es pot etiquetar fàcilment.

Menys atractiu és el VAR. El VAR és tècnica, ciència, la justícia que emana d’una avaluació objectiva i a menys revolucions que l’immediat. Els qui s’han anat queixant de les decisions del VAR no es queixen de la seva injustícia sinó que consideren que treure l’error al joc és treure una cosa essencial al mateix joc. Aquesta lectura contraresta el furor, la ràbia, la sensació d’injustícia terrible que ens assola quan ens xiulen un penal que no ho és o un gol en fora de joc. Les ganes de convèncer tothom de la injustícia soferta. El desig de reparació que no ve. L’error humà, la mala fe, la por escènica o la submissió al poderós, al gran i famós de l’àrbitre no ens ho prenem mai amb gaire esportivitat. Llevat que la decisió sigui al nostre favor, esclar. Amb el VAR el futbol s’acosta més a la idea d’un esport com els altres i s’allunya d’una aposta en una partida on no tot està reglat. Es perd carrer i es guanya bisturí. El hooligan ,el sectari, el periodista busca-raons, la violència del que és propi i tribal s’enfronta, ras i curt, al que va passar i la seva interpretació. L’àrbitre que va concedir el gol a favor de Corea del Sud, després d’un discutit fora de joc, sabia que si marcaven en aquell minut 92 eliminaven l’actual campiona del món. Sense el VAR i si la jugada no era clara, li podien haver tremolat les cames llevat que l’àrbitre tingués molta personalitat i sentit clar de la seva feina. Guanyaran la major part de les vegades els millors o els que cometin menys errors, però no ho faran per una mala decisió, o un engany o una mala assistència. Continuaran existint errors i corrupteles, però el VAR és el principi del final dels jugadors que fingeixen agressions i lipotímies, dels agressors covards, els gols que no van entrar, els fores de joc i si allò mereix un penal o no.

Però el VAR també desposseeix el futbol de part del seu contingut de carrer, de pilleria, de la pilota xutada contra el marge de la vorera, les porteries imaginàries i la llei gairebé mosaica del dos contra un. El VAR, per exemple, hauria anul·lat el gol de la mano de Dios contra Anglaterra al Mundial de Mèxic, per exemple. El VAR potser hauria impedit la revenja del poble argentí davant la fatxenderia de Thatcher a les Malvines. El VAR hauria impedit la justícia poètica, la llegenda, el relat del petit, el del barri de Boca, del perdedor contra el fort. Malgrat que aquella justícia poètica comencés amb un gol trampós. Un gol del carrer. Ens fa mal que la ciència, la veritat objectiva ens enteli, en alguns partits, una mentida bonica. Que ens digui que els nostres herois són, a estones, mentiders, tramposos, humans.

Ens fa mal que la ciència, la veritat objectiva, enteli, en alguns partits, una mentida bonica