Goril·les a Instagram

La Lil Miquela (@lilmiquela) és una influencer d’Instagram com moltes d’altres. Té 19 anys, és de Downey, California, va obrir el seu compte el 2016 i és tota una celebritat. Té més d’un milió dos-cents mil fans que segueixen les seves recomanacions de moda, música, viatges i estil de vida en general.

Fotos amb amigues, passejant, anant a festivals de música, fent-se un tatuatge, en portades de revistes, a la platja, recomanant una llista de Spotify o sumant-se a una causa solidària. Plans americans, de mig cos, selfies, primers plans i plans de detall. Sempre amb roba de marca, recomanant algun producte o activitat. Diesel, Proenza Schouler, Coach, Balenciaga o OUAI són algunes de les marques que confien a la Lil Miquela la promoció dels seus productes.

En termes de màrqueting, el seu perfil és la perfecció; en termes de cànons de bellesa, ho és el seu físic. Amb la cara pigada, nas arremangat, ulls marrons i llavis molsuts –amb un pentinat a mig camí entre Amélie i la princesa Leia–, sembla més un personatge d’anime en una partida de Grand Theft Auto que una noia real a Califòrnia. Dit en altres paraules: de tan perfecta com és, no sembla humana.

I no ho és. En una foto que va penjar a l’abril, la Lil Miquela ho va confessar. Explicava desconsolada que els seus creadors li havien dit que era una maniquí generada per ordinador i que les sospites que els seus seguidors expressaven als comentaris de les fotos eren certes. La model és una més en una tendència emergent de models generades per ordinador.

Els seus creadors són l’empresa Brud, un grup –es defineixen així– de Los Angeles especialitzat en resolució de problemes, robòtica, intel·ligència artificial i les seves aplicacions a l’empresa. Darrere el “grup” Brud hi ha empreses de capital risc com Sequoia Capital, BoxGroup i SV Angel (Sequoia ha finançat Apple, Google, Linkedin, YouTube i Airbnb, entre d’altres).

Tot i que Brud no comenta res sobre els ingressos que els reporta la feina comercial de la Lil Miquela, sí que se sap de marques que han pagat pels seus serveis. I això porta a un debat ètic i fins i tot filosòfic. Les models generades per ordinador, ho han de dir? És ètic cantar les excel·lències d’una peça de roba que no t’has posat mai? Si tot és una creació exnovo, on acaba la publicitat i on comença l’art?

L’any 1998 el músic Damon Albarn (Blur) i el dibuixant de còmics Jamie Hewlett van crear el grup virtual de música Gorillaz. La música era real, però els músics que apareixien als videoclips i a les entrevistes eren personatges de còmic. En una entrevista a Wired, Hewlett deia: “Si preteneu ser algú que no sou –que és en el que consisteix ser una estrella de rock–, llavors, per què no es poden inventar personatges falsos i fer que ho facin tot per a tu?”. El seu àlbum de debut va vendre més de sis milions de còpies, reals. Instagram encara trigaria dotze anys a arribar.

Les models virtuals que es mouen a Instagram no són tan diferents de les reals