La Vanguardia (Català-1ª edició)
Nanda Rea
ASTROFÍSICA
La investigadora de l’Institut de Ciències de l’Espai rebrà demà el premi Nacional de Recerca pels descobriments que ha realitzat sobre les estrelles de neutrons, els quals han canviat la visió que es tenia d’aquests astres.
Ami em fascinava més la música que el cosmos. Vaig estudiar flauta travessera i cant, des de la música de l’època barroca fins al jazz. Molt de Bach, també cant polifònic, i molt de Cole Porter. M’encantava. Però és una carrera molt difícil. Em vaig fer física perquè és molt més fàcil”, explica Nanda Rea, astrofísica de l’Institut de Ciències de l’Espai, que demà recollirà el premi Nacional de Recerca en la categoria Talent Jove en un acte al Teatre Nacional de Catalunya.
Rea ha estat premiada pels seus descobriments sobre estrelles de neutrons, que “m’agraden perquè són extremes, són tremendament poderoses”. Una estrella de neutrons, explica, és el cadàver d’una gran estrella. Una mena de zombi còsmic. Les capes externes de l’estrella han estat expulsades en una supernova, el tipus d’explosió estel·lar més violent que es coneix, i al centre només hi queden neutrons que s’aglomeren i arriben a densitats tan brutals que una sola culleradeta d’estrella de neutrons tindria una massa equivalent a la de totes les persones que han viscut al món des de l’any 1700 juntes.
“Són condicions que no es poden reproduir en cap laboratori de la Terra. Si volem saber què passa amb les lleis de la física en condicions extremes, ho hem d’estudiar allà”, assenyala l’astrofísica. S’ha especialitzat en els púlsars, que són estrelles de neutrons que giren sobre si mateixes a tota velocitat, fins a mil vegades per segon, i de les quals ens arriba el feix de radiació que escombra l’univers en cada gir com si fossin fars còsmics. Dins dels púlsars, s’ha especialitzat en els magnetars, que són els púlsars amb camps magnètics més intensos. Monstres encara més extrems que els púlsars convencionals, si és que cap púlsar es pot considerar convencional.
El seu principal descobriment, pel qual ha rebut premis de la Unió Internacional de Física Pura
Demà rebrà el premi Nacional de Recerca per un descobriment que ha canviat la visió dels púlsars
i Aplicada, de la Comissió Internacional de Ciències Espacials, de l’Acadèmia de Ciències Russa i ara de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, és que no tots els magnetars rugeixen sempre amb tota la seva energia. Alguns estan en estat de letargia fins al dia que esclaten amb una còlera atroç. “Si en tenim algun a prop que no hem detectat i esclata sense avís, ens enviarà una radiació tan intensa que esterilitzarà la Terra. Hi haurà extincions massives. Aquest és un dels motius per estudiar-los, perquè no sabem quants n’hi ha ni on són”, explica Rea.
Un altre motiu és que els magnetars són un laboratori magnífic per explorar com interactuen la matèria i el magnetisme en unes condicions que no es poden simular aquí a la Terra. Quan se li pregunta per a què serveix el que fa, que és “una de les preguntes que em fan més sovint”, recorda que “la majoria d’avenços tecnològics es basen en principis físics que, quan es van descobrir, encara no se sabia per a què servirien”. Podeu mirar de fer una llista i veureu com no arribeu al final: la ràdio, la tele, els telèfons, els ordinadors, les ecografies, les ressonàncies magnètiques, la radioteràpia, l’envasat al buit, els avions, els radars, el GPS... Podríeu continuar fins demà.
Nascuda a Roma, filla de mare iraniana i pare italoargentí, Rea no va descobrir la seva passió per l’univers fins a l’últim curs de la carrera, quan es va apuntar a una assignatura d’astrofísica i la van entusiasmar els forats negres i els púlsars. “Fins aquell moment pensava que em dedicaria a la biofísica, a construir braços i cames mecànics per a persones discapacitades, que era una cosa que m’atreia molt”.
Però va trobar que la gravetat dels forats negres exercia una atracció més forta. Després de llicenciar-se a la Universitat de Roma Tor Vergata i començar allà el doctorat, va obtenir una beca Marie Curie per incorpo- rar-se a l’Agència d’Investigació Espacial Holandesa. Des d’allà va passar a la Universitat de Sydney, on va estar treballant amb radiotelescopis d’Austràlia, “una experiència meravellosa”, abans de tornar a Holanda a la Universitat d’Amsterdam.
El 2009 ja pensava a tenir fills; “m’agradava la idea que es criessin en un país mediterrani”, recorda. “La situació de la ciència a Itàlia era desastrosa i a Espanya havia millorat molt durant la primera dècada del segle”, cosa que la va portar a incorporar-se a l’Institut de Ciències de l’Espai, al campus de la Universitat Autònoma (UAB), on actualment és científica titular del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC).
I la música? “No l’he abandonada! Ara canto sobretot jazz. La flauta no la toco gaire, només de tant en tant per als meus fills. Ara toco més el baix i la guitarra. M’agrada molt la combinació de veu i baix, com fa Esperanza Spalding”.
La música i la ciència, assegura, són activitats germanes. “En totes dues hi ha unes normes que has de conèixer bé, per exemple, normes de tonalitat, d’harmonia, però les has d’interpretar a la teva manera. Has d’anar més enllà. Has d’explorar, ser creativa. I algunes vegades t’adones que has anat massa lluny i la cosa no funciona. Però altres vegades descobreixes alguna cosa que és molt bonica i molt innovadora”. Alguna cosa tan bonica com un magnetar.