La Vanguardia (Català-1ª edició)
PISOS PER VOLAR
La Conselleria de Justícia de la Generalitat ha habilitat un grup de pisos que de presó, amb presos que estan a un pas de la llibertat, als quals els faciliten el procés de reintegrar-se en la societat.
En Jordi té assumit que els errors del passat s’han de pagar. Per bé que el deute, com és el seu cas, no sigui barat. Té 60 anys, és veí de Barcelona i va ser empresonat fa tretze anys per un delicte econòmic. És a l’última fase de la condemna, però encara li queden, com a mínim, quatre anys per obtenir la llibertat condicional.
La sort per a en Jordi (ell assegura que se sent molt afortunat) ha estat poder pagar els últims rebuts d’aquest deute judicial fora de la presó. En Jordi és un dels reclusos triats per ocupar una de les cent places ofertes per la Conselleria de Justícia en pisos distribuïts per tot Catalunya amb les portes obertes per acollir presos que ja gaudeixen del tercer grau. En aquests habitatges els reclusos conviuen amb normes que recorden un pis d’estudiants mentre fan els seus primers passos per reinserir-se en la societat. Uns pisos –sense reixes ni vigilància permanent– on fa olor de llibertat.
“Aquí ja tens la sensació de ser a casa”, afirma en Jordi, que comparteix amb cinc reclusos més un d’aquests pisos, que s’acaba d’obrir al barri de Trinitat Vella de Barcelona. La vida en aquests habitatges només s’assembla als mòduls de tercer grau en el règim horari. Els llogaters surten a primera hora del matí. Els que tenen feina van a les empreses, i els que no en tenen solen fer activitats mentre esperen que algú els contracti. La casa queda buida fins a les quatre de la tarda. En aquesta hora han de tornar els que encara no han trobat una feina. A la nit tornen a l’habitatge els que treballen. Estan obligats a dormir en aquest pis cada nit menys el cap de setmana.
En Jordi és el que en l’argot penitenciari es coneix com “un primari”. No havia trepitjat mai una presó fins que la seva vida com a assessor econòmic es va torçar (assegura que molta culpa del que va passar la va tenir un soci que va fugir d’Espanya abans de ser detingut) perquè els comptes al seu negoci –en què es gestionaven i s’invertien diners d’altres persones– no quadraven.
De manera que va haver de fer front tot sol a aquella acusació, traduïda en onze condemnes. “L’entrada a la presó va ser molt dura per a mi, però el més traumàtic va ser el pas per la Model”, recorda en Jordi, que ha aprofitat aquests anys entre reixes per treure’s la llicenciatura en Dret. “També va ser molt dur –continua– comprovar com persones que jo considerava bones amigues van desaparèixer d’un dia per l’altre. Aquella condemna també va posar fi al meu matrimoni. Vaig perdre tot el que tenia”, afegeix.
En Jordi va complir els primers deu anys de la seva condemna a pols. Una dècada després d’entrar a la presó va començar a gaudir de permisos, i des del mes de juliol passat gaudeix dels beneficis del tercer grau, una fase en què es permet als reclusos sortir de la presó durant el dia per anar a treballar. Els primers mesos d’aquest nou estatus penitenciari els va passar en un mòdul dins la presó, fins que fa unes setmanes li van comunicar que continuaria amb el compliment de la seva condemna al pis de Trinitat Vella.
“Ser en aquesta casa és molt diferent, per bé que al final facis el mateix que superar l’última etapa de condemna en un mòdul de tercer grau dins d’una presó. A la presó la sensació d’estar tancat no desapareix encara que tinguis aquests beneficis. Per entrar i sortir has de passar per molts controls i et continues sentint vigilat pels funcionaris”. Res de tot això no passa als habitatges que la Conselleria de Justícia habilita per als reclusos que ja són a prop de la llibertat condicional. “Aquí entres i surts com ho faries a la teva pròpia casa. És un luxe. És com si de sobte se t’obrís el món. Ho veus tot amb més optimisme”, continua en Jordi.
Reitera que tenir plaça en un d’aquests pisos “és un regal”. I per això té molt clara una cosa: “Això cal guanyar-s’ho, i en el meu cas faré tot el que sigui necessari per continuar gaudint d’aquest privilegi”. Un dels pocs amics que li queden li ha donat feina en un negoci on pot desenvolupar els seus coneixements com a assessor econòmic i el que ha après a la carrera de Dret. Torna a tenir una vida normal, dins de les limitacions establertes pel tercer grau penitenciari.
Ja queden enrere les llargues
Són pisos que fan de presó, amb presos que estan a un pas de recuperar la llibertat, i que els faciliten el procés de reintegrar-se en la societat
hores consumides dins la presó. En Jordi afirma que aquesta llarga temporada entre reixes li ha passat més factura física (li van haver d’amputar part dels peus per la diabetis) que mental. “En el tema psicològic vaig aconseguir sobreviure amb l’aïllament”. Aquests últims tretze anys en Jordi s’ha preocupat més de fer bé les seves tasques en llocs com la biblioteca o l’economat que a intimar amb la resta de reclusos. Aquest no era el seu món.
En Julio té 51 anys, vint dels quals ha consumit (amb diferents entrades i sortides) a la presó. “Des dels trenta-tres anys només he gaudit de tres anys de llibertat”, confessa. Un entorn difícil i la droga (a què es va enganxar passats els trenta anys) marquen aquesta particular història. En Julio comparteix sostre amb en Jordi al pis de Trinitat Vella que acaba d’obrir Justícia.
En el seu cas aquesta oferta arriba en forma de segona oportunitat. En Julio ja sap com de dura és la tornada a la societat després de passar una llarga temporada a la presó. El 2011 va abandonar la presó després d’haver passat onze anys tancat per una condemna per atracaments a farmàcies (no va arribar a ferir mai ningú) amb intimidació. La història d’aleshores es repeteix ara. En Julio va passar pel règim del tercer grau abans d’obtenir la llibertat condicional, per bé que llavors aquesta etapa la va complir en un mòdul dins la presó.
“Quan vaig quedar lliure el 2011 havia esclatat la crisi econòmica. Jo havia treballat com a lampista i malgrat la meva experiència ningú no em va donar feina”, recorda. Un dia l’amo de la casa on havia llogat una habitació li va comunicar que havia d’abandonar l’habitatge.
“L’única opció que em va donar llavors l’administració va ser anar-me’n a un alberg. Seria un sensesostre”, afegeix en Julio. I el camí emprès per aquest home per sortir d’aquest forat va ser el pitjor de tots. “Vaig tornar a atracar farmàcies, sabent que em tornarien a detenir. No vaig saber trobar una altra manera d’aconseguir diners per menjar i tenir un sostre sota el qual dormir”.
El 2014 va tornar a ingressar a la presó. En aquesta segona estada ha aprofitat més el temps. Ha après un nou ofici. Ara és forner, amb experiència acumulada per la feina aquests últims anys al forn de la presó. Des de fa unes setmanes, quan va obtenir una plaça al pis de Trinitat Vella per la seva conducta i bons progressos, busca feina en una fleca. De moment no té sort, però no es desespera, convençut que trobarà algun empresari que li doni, en el seu cas, una tercera oportunitat.
En Julio té la lliçó molt ben apresa. Confessa els seus delictes i es mostra penedit. La seva addicció a la droga ja és història i ara comença a creure que és possible trobar el bon camí. Complir el tercer grau en aquest pis ha estat una xutada d’optimisme. La situació actual no té res a veure, assegura, amb el que va viure el 2011, quan va complir el període del tercer grau en un mòdul, dins d’una presó. Com diu en Jordi, avui en Julio també ensuma com mai la llibertat gràcies a la sensació que fa el fet de complir l’última part d’una condemna en una casa, que no recorda en res una presó.
És conscient que amb un mal pas, per petit que sigui, n’hi hauria prou perquè aquest privilegi li fos arrabassat. Per això assegura que aquesta vegada ho posarà tot de la seva part perquè la reinserció en la societat sigui un èxit. En aquest pis rep el suport permanent d’una psicòloga de la Fundació Salut i Comunitat (és l’encarregada de la gestió de l’habitatge) i també de la resta de companys amb qui comparteix l’espai. En definitiva tots busquen el mateix: una nova oportunitat per tornar a la vida normal després d’haver pagat molt cars els deutes del passat.
SENSE REIXES Els reclusos conviuen en cases quan arriben al tercer grau sense vigilància permanent
CAP MARGE D’ERROR El fet de viure en un pis és un privilegi que saben que poden perdre al mínim error