La Vanguardia (Català-1ª edició)
BARCELONA PILOTARI
Barcelona, ciutat amb una gran tradició en frontons, acull des d’avui i fins al proper 20 d’octubre la celebració dels Campionats del Món de pilota basca.
La pilota com a joc ve de lluny a Barcelona i es pot considerar que ja al segle XVIII tenia acceptació. Bona prova d’això és que un carrer va merèixer ostentar aquest nom: Joc de Pilota. Però era la pilota valenciana, ja que la basca no va arribar fins a mitjans del segle XIX. Aquest esport es realitzava en frontons petits i sovint improvisats en murs o qualsevol racó d’un carrer, cosa que sovint generava molèsties al veïnat; per això l’Ajuntament el va prohibir al centre urbà.
No es tracta aquí de fer una simple llista dels primers frontons, atesa la manca de documentació completa. N’hi ha prou amb constatar que en poc temps se’n va animar considerablement la pràctica, fins i tot durant l’Exposició Universal del 1888. Això explica que tot seguit apareguessin empresaris que es van atrevir a córrer el risc de construir uns edificis espectaculars.
Van ser contractats destacats pilotaris bascos que des del primer dia es van guanyar l’admiració d’un públic cada vegada més entregat i nombrós. Era un espectacle emocionant, que posava a prova la destresa i energia d’aquells grans esportistes. Pilota a mà, pala, paleta i cesta punta eren les especialitats clàssiques. L’èxit també va fer sorgir més endavant la simple pràctica com a esport amateur, i molt després s’hi va afegir el frontennis.
Mereixen ser evocats dos frontons que representaven molt més que una simple pista, com va passar més tard.
El frontó Barcelonès va ser construït al xamfrà de Diputació 415-419 i Sicília. Va ser projectat per Enric Sagnier, el destacat arquitecte de la burgesia; el fet que hagués acceptat l’encàrrec revelava una sorprenent versatilitat creativa, que el va portar a ser el més prolífic de la seva època.
La finca era generosa: quatre mil metres quadrats; en aquella època els preus dels solars en zones allunyades del centre senyorial eren d’allò més raonables. El promotor immobiliari va ser el poderós Juli Marial, arquitecte i polític, que a més era accionista de la societat que es va fundar per a aquesta finalitat. En va pagar tres-centes cinquanta mil pessetes. Es va inaugurar el 19 d’octubre del 1893.
La visió exterior era vistosa, amb un gran mur baix i rematat per un reixat, cosa que permetia exhibir un ampli jardí. L’entrada era senyorial, enclavada en un elegant cos circular de tres plantes, amb un espaiós saló al primer pis. Complia una missió de distribuïdor, que facilitava amb rapidesa l’accés del nombrós públic a les dues naus adjacents. Un d’aquests cossos allotjava els serveis, com ara la cafeteria, el restaurant i les oficines, però també l’entrada a les graderies altes. L’altre cos conduïa directament a la pista.
El frontó tenia les dimensions màximes, i al seu peu naixia una graderia ascendent; tot això a cel obert. Al fons un cos enorme, de tres plantes, on els espectadors es trobaven protegits. Era un conjunt apte per acollir unes tres mil persones instal·lades amb tota comoditat.
La jornada inaugural, destinada a beneficència, va constituir un èxit absolut, malgrat que el pessimisme tradicional indígena es reconeixia temorós que obtindria una entrada fluixa. El públic, i també els jugadors bascos, van quedar molt sorpresos davant tanta magnificència. I ningú no s’estava de confessar
Barcelona, ciutat amb gran tradició pilotaire, acull des d’avui i fins al 20 d’octubre els Campionats
del Món de pilota basca El 1893 s’inaugura el frontó Barcelonés, obra d’Enric Sagnier, l’arquitecte de la burgesia El frontó Condal, a Balmes-Rosselló, era de Francesc Rogent i tenia planta i dos pisos
que aquell lloc infonia alegria.
A partir d’aquell dia es va imposar l’optimisme, fins a l’extrem que tres anys més tard, el dinàmic accionista Marial es va animar a invertir cent cinquanta mil pessetes per millorar-lo sensiblement; es va ampliar fins a cinc mil seients i tot el frontó va quedar sota teulada. L’obra va ser projectada per l’acreditat arquitecte August Font i el rellevant escenògraf Francesc Soler i Rovirosa va aportar una ornamentació modernista força vistosa.
La sorpresa va esclatar el 1902: tancament, venda del terreny i demolició completa.
El frontó Condal va ser instal·lat al xamfrà de Rosselló 223 i Balmes. Va ser projectat per l’arquitecte Francesc Rogent, sota el signe de l’eclecticisme: aire clàssic i amb ornamentació continguda. Els seus promotors eren els socis Piera i Zunzunegui. Va obrir les seves portes el 24 de setembre del 1896, dia assenyalat a Barcelona: festivitat de la Mercè. Constava de planta i dos pisos. La seva elegància inqüestionable es veia enlletgida per l’espectacle gens estimulant que discorria a cel obert pel carrer Balmes: el ferrocarril de Sarrià.
El fet de ser construït ja completament cobert va ser induït per l’exemple del frontó Barcelonés; el Condal volia, doncs, oferir la mateixa comoditat que la competència davant la pluja, el fred i el sol de justícia.
Aquest frontó va guanyar anomenada el 1905, però no pas motivada per l’esport, sinó per la política. Aquesta mena d’instal·lacions eren aprofitades per a concentracions multitudinàries, com ara mítings o banquets. La Lliga de Cambó hi va celebrar un èxit electoral, que el dibuixant Junceda va aprofitar per al seu acudit periodístic. Davant la reconeixible façana, un ciutadà comentava que si celebraven una victòria, per força havia de ser civil. Un grup d’oficials de l’exèrcit no va dubtar a venjar-se d’aquella burla sobre les derrotes que aconseguien en les guerres colonials: van assaltar les redaccions del setmanari Cu-cut!, que l’havia publicat, i també la del diari La Veu de Catalunya, òrgan de l’esmentat partit catalanista.
El Condal va ser tancat el 1924 i comprat pels jesuïtes. El frontó va ser traslladat al palau Robert del passeig de Gràcia en un tardà 1941. Prova que havia deixat bon record esportiu va ser que va merèixer el nom de nou frontó Condal. Hi va estar només deu anys.
L’espetec tan continuat i sec de la pilota contra el mur constituïa el ritme musical d’aquest esport, en alguns casos adornat amb l’espectacle visual d’elegants acrobàcies que n’incrementaven l’emoció, sobretot en la cesta punta, en què la pilota assoleix unes velocitats tan perilloses. El casc va arribar molt tard. Aquell silenci venia combinat amb els aplaudiments, les exclamacions, els crits d’ànim, però sobretot pels que cridaven les apostes. Aquesta va ser la clau que va afavorir l’augment de públic. La recaptació més important no venia tant de les entrades, com de les apostes. Fins que van ser prohibides en algunes èpoques.
Els pilotaris van ser tan admirats com els grans toreros i els futbolistes.
No es tracta de fer una relació exhaustiva, però mereixen ser esmentats aquests frontons. El 1894 es va obrir Beti-Jai (sempre festa) a Gran Via de les Corts Catalanes, 435/Entença: una simple pista amb aforament per a dues mil persones, que va tancar el 1920. Club Natació Barcelona, a Joan de Borbó, 93 (1917). Principal Jai-Alai (festa alegre), a La Rambla, 27 (1918-1989). Novedades, a Casp, 13 (1929-57). TxiquiAlai, a la plaça Bonsuccés, 1 (1935-1961) que es va distingir per la novetat de presentar noies pilotaris, que van ser molt ben acceptades. Nuevo Mundo, a Paral·lel, 50 (1936-49). Sol y Sombra, a Gran Via-Marina (194073). Colón, a La Rambla, 18 (1941, rehabilitat el 1992).
El 1952 els germans Joaquim i Manuel Balet es van proclamar a Sant Sebastià campions del món de cesta punta. Havien viscut des de petits aquesta passió: Manuel Balet Crous, el seu pare, pilotari i dirigent esportiu, havia fundat el 1924 el club Bascònia i va comprar el frontó Reina Elisenda, a Pedralbes. Per això van omplir el Novedades cada vegada que aquests campions exhibien la seva qualitat i compenetració.
Un nou capítol es va inaugurar amb motiu dels Jocs Olímpics, que van propiciar unes instal·lacions noves i magnífiques.
Tanta història i tanta tradició mereixia sense cap dubte que Barcelona tingués l’honor d’acollir ara el Campionat del Món de pilota basca.
Els pilotaris van ser tan admirats com els grans toreros i els futbolistes