La Vanguardia (Català-1ª edició)
Poca conya
El 30 de setembre, La Vanguardia publicava una entrevista amb Manuel Valls, “ex-primer ministre de França i alcalde d’Évry, que es presenta com a candidat a les eleccions municipals de Barcelona”. L’entrevista, feta per Enric Sierra i Silvia Angulo, posava l’èmfasi en el fet que es tracta d’una candidatura “que té el suport de Ciutadans, que ha convulsat la política municipal i que causat el primer ball d’alcaldables”. I afegia: “Valls assegura que és un exemple, juntament amb l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, d’origen gadità, de l’ascensor social europeu, i diu que no entén que a certs partits d’una ciutat generosa que acull immigrants i refugiats els resulti difícil acceptar que algú d’Horta pugui optar a l’alcaldia”.
En aquella entrevista es va parlar una mica de tot, des del necessari “renaixement urbanístic de Barcelona” fins al “problema del top manta”, passant pel tramvia de la Diagonal, i també, esclar, de la cultura. “Què li falta a Barcelona en l’àmbit cultural?”, van demanar a Manuel Valls els meus col·legues de La Vanguardia. I va respondre: “Recuperar el prestigi i els nexes culturals amb Madrid, Espanya i el món castellanoparlant. Barcelona ha de parlar a 500 milions de persones que comparteixen el castellà. El nacionalisme és perillós”.
Les paraules de Manuel Valls em van recordar les que Jorge Semprún va dir en una entrevista que va publicar el diari Le Monde quan Semprún era ministre de Cultura del govern de Felipe González. Dit això, permeteume un breu parèntesi. Per què el candidat a l’alcaldia de Barcelona fa sempre referència a Anne Hidalgo, l’alcaldessa de París d’origen gadità, per justificar la seva candidatura, i no se li ha acudit mai recórrer a Jorge Semprún, que va abandonar París per incorporar-se al govern del socialista Felipe González? Suposo que per un respecte cap al personatge –començant per Buchenwald– i perquè, avui dia, tant Jorge Semprún com Felipe González ja no formen part del món de Manuel Valls, encara que l’actual president del Govern espanyol continuï sent, diuen, un socialista.
Què deia Jorge Semprún, ministre de Cultura del govern espanyol de Felipe González, en aquella entrevista del diari Le Monde? L’entrevista la signava Edmond de Roux i va aparèixer en el vespertí parisenc el 22 d’octubre del 1988. De Roux, com a entradeta a la seva entrevista amb el ministre, es mostra contundent: “Barcelona, obstinada a gestionar el seu nacionalisme altiu, sembla que abandoni provisionalment la vocació de ciutat oberta”. Què deia Semprún? Doncs mentre li donava la raó a De Roux (en allò de l’abandonament provisional de Barcelona com a ciutat oberta), s’exclamava: “Barcelona és una ciutat on tothom parla espanyol, igual que a Madrid!”. I era cert, però per a un lector de Le Monde, encara que fos de Perpinyà, i en aquest cas amb més raó, el ministre Semprún hauria d’haver afegit: “Barcelona és una ciutat on tothom parla o entén el català, igual que l’espanyol”.
Entre les declaracions de Semprún i Valls sobre la vocació i la realitat cultural de “la Gran Encisera”, de Joan Maragall i Gorina, hi ha trenta anys i és evident que alguna cosa ha canviat, diria que empitjorat. Però el tema continua sent-hi. El 6 d’octubre, el col·lega Antonio Iturbe entrevistava en la seva secció Llibrescopi (Cultura/s) Ricardo Cayuela, el director editorial de Penguin Random House de Mèxic. I què deia aquest senyor? Doncs que si Barcelona vol continuar sent la capital del llibre espanyol, “ha d’assumir el castellà com una llengua tan pròpia com el català”. “Reforçar-ne l’estudi, estima i difusió. Barcelona ha de ser el cap cultural d’un món de 350 milions de parlants. És un suïcidi cultural no sentir com a propis Borges, Vallejo o Neruda, només pel conflicte artificial amb Madrid. A més que moltes de les seves creacions estan escrites en aquesta llengua (Marsé, Mendoza, Vázquez Montalbán, VilaMatas), és entesa per tots els seus habitants i és la llengua materna de la meitat d’ells”.
El senyor Ricardo Cayuela té tota la raó. I si algun indepe ho posa en dubte, n’hi ha prou i de sobra recordant-li que el senyor Cayuela és besnet del president Lluís Companys. Poca conya. Per cert, qui m’explica a mi què passarà amb la cultura a Barcelona, la Barcelona que parla o entén el català, amb un Govern que no va al tanatori de les Corts a donar el condol a la família de Montserrat Caballé, i un candidat a l’alcaldia de Barcelona que, quan els col·legues Sierra i Angulo li demanen què li falta a Barcelona en l’àmbit cultural, es limita a recordar-nos la simpatia que Carlos Gardel tenia per Josep Samitier? O era Maurice Chevalier? Manuel, mon petit, estic fet un garbuix. Aide-moi!
Per què Valls fa sempre referència a l’alcaldessa de París, d’origen gadità, per justificar la seva candidatura?