‘Balconing’ vexilològic

‘EL GOT D’AIGUA’. El got d’aigua (TV3, diumenge nit) que figura en el títol d’aquest programa de televisió al·ludeix al vas d’aigua preceptiu a la taula o el faristol de tot orador de llarg alè. Demòstenes, més dràstic, s’apanyava amb unes pedres a la boca davant les sorolloses onades del mar. I qui no ha practicat allò de parlar mossegant un llapis contra el qual topa l’esforçada llengua, per alliberar-la després i sentir-la volar! Però a més de com es diu alguna cosa, importa tant o més el que es diu. I de tot això, de l’art de l’oratòria, tracta El got d’aigua, en clau de concurs televisiu. Consisteix a valorar qui parla millor d’entre un grup de joveníssims ponents. S’explica que Albert Rivera va començar amb un concurs així a la universitat, cosa que no significa necessàriament que tot orador acabi fundant un partit polític: també es poden fer aportacions nobles, desinteressades i benèfiques amb la llengua i amb el do de la paraula. El programa El got d’aigua és una competitiva tria de joves oradors fins que quedi el millor, d’aquí unes setmanes. És, doncs, un talent show, un espectacle televisiu a costa d’un talent, en aquest cas el talent de saber parlar en públic, com en altres casos es tracta del talent per cuinar (Masterchef), per cantar (OT, La Voz) o per al que sigui (Got Talent, Factor X). Però aquest espectacle televisiu va coix, perquè la televisió exigeix un compromís entre contingut i forma –com tot bon discurs– que en El got d’aigua no hi acaba de ser, almenys en la primera emissió. Si el programa imprimís més ritme al torneig i si els oradors mostressin personalitats singulars i atrevides, molts amants de la paraula lliure i ben dita ens podríem arribar a encaterinar amb El got d’aigua. Estaré alerta, a veure si diuen alguna cosa.

BALCONS. Al meu balcó no hi ha hagut mai més que unes bombetes de colors que fa temps vaig comprar per a una revetlla. Altres balcons es vesteixen de banderes, igual que la pantalla del televisor. Entenc que una bandera és una manera de sentir-se part d’alguna cosa, sigui la bandera de Pablo Casado, sigui la bandera de Quim Torra, activistes per igual, cadascú de les seves coses. Endavant, endavant, està bé manifestar-se amb pancartes, samarretes, banderes i estendards: relaxa molt. En televisió donen molt de joc les tertúlies sobre banderes, com la d’ahir al matí a Al rojo vivo, que va comentar “l’Espanya dels balcons” del PP i els crits contra el president del Govern espanyol (“okupa!”) en la desfilada militar del 12 d’octubre. A Pedro Sánchez li criden a Madrid i a Barcelona els descentrats de tots els costats, bon senyal!: cridar relaxa molt. I riure. Que salutífer que és veurea Al rojo vivo el duo de la revista Mongolia (Edu Galán i Darío Adanti), que ens expliquen que penjar banderes en balcons és molt perjudicial per a la salut: pots caure des del balcó i estavellar-te contra terra, com els anglesos i alemanys borratxos a Magaluf, en una eventual onada de balconing vexilològic (que els “mongols” il·lustren amb imatges de persones precipitant-se al buit). Les bombetes de colors del meu balcó es van fonent una rere l’altra, i per si de cas ja ni les canvio. / @amelanovela

Penjar banderes als balcons és molt perjudicial per a la salut: et pots precipitar al buit i estavellar-te