No tan mites

Cada cop costa més identificar-se amb els futbolistes. L’última punyalada ens l’ha assestat Ronaldinho. El paio que sempre riu, el que va transformar el Barça i va ser escollit ambaixador del club amb lògica aclaparadora ens ha deixat aixafats donant suport explícit a Jair Bolsonaro en les eleccions presidencials brasileres. Bolsonaro és un ésser repulsiu, masclista fins a la nàusea (“no et violo perquè no t’ho mereixes”, li va dir a una diputada), assot indigne de la comunitat homosexual (“preferiria que el meu fill morís en un accident abans que aparegués amb un home amb bigoti”) i racista multidireccional, ja sigui contra els indígenes o contra els negres (“els afrodescendents no fan res; crec que ni com a reproductors, no serveixen”). El que probablement serà el pròxim mandatari del país sud-americà concentra tots els mals del nostre temps, i costa endevinar en què pensen persones com Ronaldinho o Rivaldo, mestissos sensacionals, supervivents de la favela, per donar suport a aquest cretí.

Potser la culpa sigui nostra per deixar-nos arrossegar pels perills de la mitificació, temptació d’arrels infantils a què probablement volem donar continuïtat per frenar el nostre irremeiable envelliment. Quanta veritat conté la reflexió del típic periodista bregat que no es deixa enganyar pels enamoraments sobtats a primera vista, que alerta preventivament sobre la previsible decepció suscitada en conèixer cara a cara aquell esportista idolatrat per fora però buit per dins!

Evidentment que hi ha excepcions, casos d’esportistes exemplars en tot, però el punt de partida hauria de ser sempre una mirada previnguda, més que res per evitar sorpreses desagradables i, sobretot, per esquivar la divulgació de reportatges periodístics lliurats al blanqueig de personatges que, que sapiguem, fan molt bé una cosa (jugar a futbol, a bàsquet, a tennis o al que sigui, que ja és molt) però dels quals desconeixem tant el seu pensament real com el seu comportament social.

Hi ha casos, fins i tot, en què no cal conèixer en persona l’esportista per intuir quina en faran (no pateixin, no parlaré aquí d’Arda Turan i la seva pistola). Arturo Vidal, per exemple, va aterrar al Camp Nou i de seguida va dir que el seu desig era guanyar les tres pròximes Champions. No sé vostès, però jo ja vaig sospitar des d’aquell dia, i la sensació em va ser corroborada pel mal ús posterior que el xilè va fer de les xarxes socials, una arma de destrucció massiva contra els codis antics del futbol en què aquest tipus de malestars (escalfar banqueta) se solucionaven de manera més madura.

Acaba de sortir publicat un llibre amb un títol provocatiu anomenat Odio el fútbol moderno, obra de Carlos Roberto i Miquel Sanchis, que s’autodefineixen com “un professor de llengua d’institut i un cambrer que pinta, però que no ven”, que reneguen del futbol d’ara, enyoren els entrenadors amb xandall i jugadors com Tato Abadía. No sé si cal arribar a aquest extrem, però els atacs de nostàlgia que li sobrevenen a servidor cada vegada són més regulars.

Ronaldinho ha donat suport explícitament al candidat Bolsonaro, un ultra masclista, racista i homòfob