Tomba sense repòs

Els esdeveniments de fa un any, que aquest cap de setmana tothom ha recordat, ens han deixat un panorama desolador, de tomba sense repòs, com el títol d’aquella delicada cançó tradicional irlandesa que cantava Joan Baez quan jo era adolescent: The unquiet grave. Estem en un laberint sense sortida. Uns, encapçalats per Oriol Junqueras, són a la presó esperant una condemna que –es diu– serà severíssima. Els altres, liderats per Carles Puigdemont, trigaran molts anys a tornar a casa.

Però no solament hi han perdut ells, els líders. Hi ha perdut l’independentisme. Els seus diversos corrents, lacerats pels retrets i les desconfiances, discuteixen com gat i gos, fins i tot per la qüestió lingüística. Hi ha perdut també el catalanisme, corrent transversal de la societat catalana, bombardejat en aquests anys de conflicte des de la trinxera de la independència i des de la de l’espanyolisme recentralitzador. Hi ha intents de reagrupar la transversalitat catalana, però no poden oferir a la ciutadania cap certesa ni cap seguretat.

Les gràcies del catalanisme eren moltes. La defensa de la catalanitat es feia compatible amb emocions i sentiments molt diversos: no posava entre l’espasa i la paret els catalans, sinó que els agrupava entorn d’un mínim comú denominador, fonamentat en el progrés social, econòmic i cultural. Un comú denominador en què, si ens hi fixem bé, tothom cedia una mica (els castellanoparlants en la llengua, els catalanoparlants en els seus somnis sobirans).

El catalanisme defensava, essencialment, dos objectius: mantenir l’eix econòmic barceloní, i salvar la cultura en llengua catalana de les maltempsades rebudes històricament i de les greus dificultats que la globalització imposa a les cultures petites. Però la gran dificultat del catalanisme era fer creïble la defensa de la posició catalana (que representa, en xifres rodones, el 20%, 21%, 22% de l’economia i la població espanyoles) en una Espanya hegemonitzada per un Madrid que, a la capitalitat tradicional de la política, la cultura i l’administració hi ha afegit, en les últimes dècades, el lideratge econòmic. El nacionalisme català de Pujol va destinar enormes energies, no pas a afavorir el catalanisme, sinó a aprofitar-se’n (buscant el consens en les lleis lingüístiques, però no deixant mai de fomentar l’acusació de sucursalisme contra els catalanistes del PSC, que coparticipaven en la direcció d’Espanya).

La història ha volgut que Espanya tingui dues grans ciutats competidores; i això la diferencia essencialment del model francès. Però nacionalistes, jacobins, liberals o conservadors espanyols han continuat somiant una pàtria a la francesa: lingüísticament uniforme i fortament liderada per un Madrid parisenc. Han transigit en la descentralització regional, però perceben com una anomalia la persistència de l’eix econòmic i cultural català. Aquests sectors es van descordar durant l’època d’Aznar (gràcies als indiscutibles atributs morals que atorgava la lluita contra ETA) i van provocar a Catalunya un efecte rebot o al·lèrgic. La llavor del pujolisme, salpebrada i abonada per la visió aznariana d’Espanya, va fructificar en l’ascens d’ERC. I d’aquí va venir tot: la desesperada intenció del PSC de governar amb ERC sense deixar de ser lleial al PSOE, l’aventura i el fracàs de l’Estatut, el desconcert del catalanisme central i de les elits barcelonines. Finalment, el lideratge de l’independentisme va ser irresistible: procés i proclamació teatral de la república. I la cirereta del pastís: la victòria paradoxal d’Arrimadas i Cs. Les dues comunitats catalanes comencen a no tenir res en comú. I com escriu Cyril Connolly, en un llibre també titulat The unquiet grave, inspirat en la cançó citada: “No hi ha cap dolor comparable al que dos amants poden fer-se l’un a l’altre”. Atenció: Catalunya pot esdevenir per sempre una tomba sense repòs.

Les gràcies del catalanisme del PSC, del PSUC, de Josep Benet i de la vella Assemblea de Catalunya es poden resumir en les metàfores de l’airbag i la ròtula. Fer d’airbag entre les dues grans comunitats culturals; i de ròtula entre la catalanitat i la democràcia espanyola. Tot això s’ha perdut. Reconstruir-ho mentre els resos són severament jutjats sembla impossible.

The unquiet grave és una cançó que parla del neguit d’un jove que, havent mort la seva estimada, no la deixa reposar a la tomba per causa del seu amor inflamat. És així com els Casado, Puigdemont, Arrimadas i companyia, aferrats als rèdits dels seus somnis excloents, estan impedint que les societats catalana i espanyola facin el dol imprescindible. Sense aquest dol, no aconseguirem entendre la lliçó de la tardor que cada mes de novembre es renova amb el dia dels morts (ara descafeïnat en Halloween). No aconseguirem que les fulles del procés caiguin silenciosament. No podem esperar un hivern reflexiu. I els verds de la primavera, quan tornin, no portaran una consciència clara del que ens ha passat. Amb el mateix neguit, continuarem regirant-nos a la tomba del fracàs col·lectiu.

Cyril Connolly: “No hi ha cap dolor comparable al que dos amants poden fer-se l’un a l’altre”