Això va de democràcia

Vist amb la perspectiva de quatre dècades, cal pensar que, en la transició de la dictadura a la democràcia, vam incórrer implícitament en tres errors: 1) Identificar democràcia amb absència de dictadura. Com és obvi, la democràcia és molt més que la recuperació de les llibertats formals.

2) Donar per fet que els ciutadans passàvem a ser, automàticament i universalment, demòcrates, obviant la pervivència d’un substrat sociològic –minoritari, però arrelat– franquista (autoritari, antipolític, nacionalista excloent...). Tot i així, vam gaudir llavors d’una excel·lent generació de polítics demòcrates i amb visió d’Estat, que van ser capaços de crear el pacte de la transició, pacte que es va mantenir incòlume fins a començaments de segle, quan el govern espanyol qüestiona, de fet, el capítol de les autonomies de la Constitució.

3) Pensar que la democràcia és una conquesta definitiva i irreversible. L’experiència dels últims anys, a Europa i al nostre país, posa de manifest que la democràcia no és una constant, una dada, sinó una variable, funció de la plena interiorització dels principis democràtics per part dels ciutadans i, més encara, per part dels seus representants. De fet, la democràcia és un procés, que pot portar a aprofundir-la o a destruir-la.

La democràcia requereix conrear determinades virtuts cíviques: en primer lloc, el respecte. En democràcia no hi pot haver enemics ni, encara menys, traïdors. No hi ha el maniqueisme, la classificació en bons i dolents, el dogmatisme, el sectarisme... I hem de reconèixer que, en els últims temps, hi ha hagut dosis rellevants de tot això. Caldria pensar, fins i tot, que la conllevancia ha estat de pitjor qualitat entre polítics que entre ciutadans, la qual cosa no resulta gaire pedagògica.

Són necessàries, a més, altres virtuts: la generositat, que permet no ignorar l’interès general; la paciència, per respectar les regles de joc i –en el seu cas– canviarles d’acord amb procediments democràtics; la lleialtat (la deslleialtat és un autèntic càncer de la democràcia), l’empatia, l’honradesa..., totes elles perfectament compatibles amb la ferma defensa de les pròpies conviccions. I també es requereix un exigent nivell moral. Per posar un exemple: seria inconcebible en democràcia instrumentalitzar sectàriament un atemptat terrorista.

Des de començaments de segle, per no anar més lluny, s’han donat exemples, a Catalunya i a tot Espanya, tant de sensibilitat democràtica com de tot el contrari: el setembre del 2012, el llavors president de la Generalitat es va abstenir de participar en la Diada per entendre que el seu lema, “Catalunya, nou Estat d’Europa”, estava en contradicció amb el seu paper institucional, com a president de tots els catalans i màxim representant de l’Estat a Catalunya.

Igualment, just després de les eleccions plebiscitàries del 2015, la CUP va constatar democràticament que s’havia perdut el plebiscit. En sentit contrari, convindria qüestionar el caràcter democràtic del pacte del Tinell, quan estableix el compromís de no arribar a cap acord estable amb el PP o –pitjor encara– quan aquest promou la recollida de firmes contra el nou Estatut de Catalunya, elaborat amb l’observança de tots els requisits democràtics.

Són també reprovables, en estricta lògica democràtica, les manifestacions d’hispanofòbia o catalanofòbia, o la invitació a canviar de residència reiteradament realitzada per una respectable personalitat històrica a una destacada representant política al Parlament de Catalunya.

En un país amb un bon nivell de qualitat democràtica, els màxims representants polítics dels ciutadans han de separar acuradament les seves legítimes conviccions partidistes i el seu paper institucional, evitant prendre la part pel tot. Igualment, han de vetllar per l’estricta neutralitat de l’Administració, especialment en allò que es refereix al sistema educatiu, els mitjans públics de comunicació o les forces de seguretat, evitant qualsevol indici de sectarisme (per no parlar dels biaixos en l’adjudicació de contractes públics).

D’això que hem dit es pot inferir que la democràcia, com a forma d’organització política, és una espècie relativament fràgil, més enllà que es voti, fins i tot que es voti molt, que és una condició necessària, encara que no suficient. Els riscos que l’amenacen, no tots inèdits, són múltiples: les desigualtats extremes, el sectarisme, la postveritat, la corrupció, el nacionalisme excloent, la xenofòbia i l’astúcia, a més de la seva aparent absència d’èpica (tot i que, ¿hi ha alguna cosa més èpica i més urgent que eliminar la pobresa infantil al nostre país, superior a la del nostre entorn més pròxim?).

Queda, doncs, molta feina per fer en termes de formació, sensibilització, reflexió i debat. La bona notícia és que, si aprenem dels dèficits democràtics d’aquests anys, entre tots podrem millorar de forma duradora la qualitat de la nostra democràcia.

Si aprenem dels dèficits democràtics d’aquests anys, podrem millorar la qualitat de la nostra democràcia

GALLARDO