La Vanguardia (Català-1ª edició)
Garcia de Gomar es perfila com a director artístic del Liceu
La comissió executiva del teatre encara ha de ratificar aquesta aposta per l’actual responsable artístic del Palau
Tots els camins conduïen a Víctor Garcia de Gomar. Des del moment en què el Gran Teatre va anunciar la voluntat de tancar l’etapa de Christina Scheppelmann al capdavant de la direcció artística del coliseu líric, i tot seguit va publicar les bases d’un concurs públic en què s’indicava el perfil desitjat –algú capaç d’“imprimir un relat artístic propi i una dimensió internacional amb arrel local”–, totes les travesses apuntaven a De Gomar com a candidat més probable i plausible.
D’alguna manera, tal com opinen fonts dels equipaments de l’escena clàssica barcelonina, amb aquest nomenament es despulla un sant per vestir-ne un altre, ja que la tasca de De Gomar al capdavant de la direcció artística (adjunta) del Palau de la Música Catalana, en un colze a colze amb Joan Oller, director general de la sala, ha estat i està sent remarcable. Nomenar-lo adjunt, l’any 2011 –tasca que va assumir sense deixar de banda la programació de l’Auditori de Girona–, va ser la millor manera de restaurar la confiança en el Palau i deixar enrere la crisi institucional que va suposar el desfalc confés de Fèlix Millet durant tres dècades.
La complicitat que va establir De Gomar amb determinades figures de la clàssica, com ara Gustavo Dudamel, i el caràcter rutilant de les seves temporades musicals, esquitxades de presències d’artistes plàstics en diàleg amb l’arquitectura de l’edifici modernista, no ha deixat ningú indiferent. De fet, aquells últims anys de crisi econòmica, amb un Liceu tocat en la línia de flotació pressupostària, el Palau ha contribuït més que cap altre equipament a situar Barcelona al mapa europeu de la tan ambicionada excel·lència.
Nascut a Barcelona el 1975, aquest baríton que quan era petit ja era un fanàtic de la clàssica –alguna vegada ha comentat que en absència dels pares no aprofitava per fer males passades amb els amics, sinó que s’escapava sense permís per assistir a un recital al Liceu de Fischer-Dieskau–, aviat va tenir clar que la seva professió estaria relacionada amb la música. El piano i el cant van ser els seus inicis, però, conscient que no destacaria, va cursar Dret i, tot seguit, va fer un postgrau de Gestió Cultural a la Universitat Pompeu Fabra. Va ser llavors quan va conèixer Maricarmen Palma, que li va donar feina al Servei de Música de la Fundació La Caixa.
La seva experiència al món de les grans veus no és menor, tal com es demostra amb el cicle Grans Veus del Palau, en què ha aconseguit apropar a la ciutat figures que amb el Liceu a mig gas no haurien estat a l’abast del públic barceloní. I després hi ha l’òpera semiescenificada –les versions de René Jacobs dels títols de Mozart i Da Ponte van ser un esdeveniment al Palau–, un terreny que ha explorat i que suposa una certa garantia per part seva, a l’hora de prendre el timó artístic d’un transatlàntic com és el coliseu de la Rambla. Sense anar més lluny, Gardiner va anar al Palau amb la seva versió d’Il ritorno d’Ulisse in Patria, Minkowski va fer el mateix amb Orfeu ed Euridice de Gluck (amb Philippe Jaroussky), Cecilia Bartoli va portar la seva desitjada
Cenerentola i pròximament es veurà Semele de Händel (una altra vegada amb Gardiner) i Einstein on
the beach de Philip Glass... De tota manera, segons ha pogut saber aquest diari, per a la gestió del disseny de les temporades al Liceu, De Gomar podria rebre una assessoria externa en matèria de produccions escèniques. Es tractaria d’una figura notable de la reggia que aniria canviant cada cert temps i que, pel que sembla, començaria sent Àlex Ollé, cofundador de La Fura dels Baus. Els seus muntatges de Quartett i Tristan und Isolde han estat presents en els dissenys de temporada que ha fet Christina Scheppelmann.
És probable que la conjuntura econòmica del teatre no hagi permès a la directora alemanya brillar, aquests anys, en tota la seva esplendor, experiència i professionalitat, ni tampoc en la seva visió de com ha de ser un teatre d’òpera per dins. Fins i tot la seva insuperable agenda de contactes hauria pogut lluir més. El seu contracte s’acaba a finals del 2019. Els temps del relleu entre l’una i l’altre encara estan en l’aire.
El furer Àlex Ollé podria exercir un temps d’assessor de De Gomar en matèria de muntatges teatrals