Alice Waddington

Aquesta directora eclèctica encarna els nous temps de la ciència-ficció després de moltes dècades en què el gènere ha estat identificat amb una perspectiva exclusivament masculina

CINEASTA

La jove directora (Bilbao, 1990), a punt de portar al festival Sundance el seu Paradise Hills, encarna els nous temps de la ciència-ficció després de dècades en què el gènere ha estat identificat amb una perspectiva exclusivament masculina.

En només quatre anys, la seva veu narrativa ha arribat molt més lluny del que s’hauria pogut imaginar. La directora Alice Waddington (Bilbao, 1990), àlies sota el qual s’amaga el nom d’Irene, es va donar a conèixer el 2015 amb el curt Disco Inferno, una estrena que va ser projectada a 63 mostres internacionals com Palm Springs i Sitges i que va obrir la porta al seu nou treball, la pel·lícula Paradise

Hills, que ella mateixa defineix com un “thriller de ciència-ficció femení” i que d’aquí dues setmanes debutarà al prestigiós Festival de Sundance. Waddington sobresurt en aquesta nova generació de dones que han obert les perspectives del cinema fantàstic. “Hi havia poques directores perquè és un gènere que ha estat associat a narratives masculines, ara ja no”, explica.

Malgrat que amb 16 anys es va acostar a les càmeres com a assistenta de fotografia a la pel·lícula

Ander, els seus inicis professionals són lluny de la pantalla gran. Després d’estudiar Publicitat a la Universitat del País Basc (UPV), es va submergir en el món de la fotografia de moda i la direcció creativa. Tanmateix, el seu amor des de la infantesa pel cinema de gènere, les pel·lícules de monstres d’Universal, les produccions dels seixanta de la britànica Hammer o el manga i l’animació japonesa van provocar el seu salt al buit amb Disco Inferno, un curt en blanc i negre protagonitzat per Ana Ruja i Aitana Sánchez-Gijón que va evidenciar la força d’un univers en què l’estètica del cinema antic i els decorats vuitcentistes formen un tot indissociable amb el guió. La potència narrativa i l’imaginari visual de Waddington van rebre el premi a la millor direcció al Fantastic Fest d’Austin i el Noves Visions de Sitges. El seu nou treball, Paradise

Hills, s’endinsa en la barreja d’estils que conviuen en la inquieta directora bilbaïna i aposta al seu torn per un discurs clarament feminista. El llargmetratge, escrit amb Brian De Leleeuw i Nacho Vigalondo, avalua els cànons de perfecció socialment establerts a través de cinc dones que coincideixen en un centre d’internament situat al mig de l’oceà i on són enviades les filles de famílies riques de tot el món que no encaixen amb els rígids motllos del que es considera correcte en el seu entorn. El rebuig del matrimoni, una sexualitat no compresa o el tipus corporal són motius per al desterrament. “L’obsessió per la perfecció és bastant insidiosa i, tot i que de vegades no sigui evident, sempre hi és de manera subtil”, indica Waddington.

La realitzadora destaca que l’obra reflecteix tota mena de personatges femenins, no només “positius”, sinó també “malvats i moralment grisos”. El ventall és ampli i la varietat inclou així mateix l’aspecte racial, sexual i el mateix físic, un reflex de les societats actuals. Per això ha comptat amb un repartiment heterogeni que encarna una noia asiàtica (Awkwafina), una d’hispana (Eliza González), una representant de l’Amèrica més progressista (Emma Roberts) i una dona que ha nascut a l’Amèrica profunda menyspreada per la seva família a causa del seu aspecte (Danielle McDonald). Milla Jovovich i Jeremy Irving completen l’elenc. “Estem començant a acceptar que el món és cada vegada més divers i això és imprescindible, és un fet natural que he volgut plasmar”, subratlla. Waddington encarna els nous temps de la ciència-ficció després de moltes dècades en què el gènere ha estat identificat amb una perspectiva exclusivament masculina. “La idea de la ciència-ficció ha estat associada amb la violència i la part agressiva: matar, disparar, destruir”, explica. Tanmateix, considera que l’èxit de la sèrie Black Mirror o de pel·lícules com Arrival han permès que el gran públic s’obri als molts tipus i subdivisions que hi ha dins del gènere. “Una vegada que introduïm narratives en les quals es prioritzen la construcció, l’empatia o elements relacionals que van més enllà de disparar trets, entren en aquest món altres públics i també altres directores”, es felicita, alhora que assenyala noms com el de Jennifer Kent o Julia Ducornau.

Produïda per Nostromo i rodada entre Barcelona i les Canàries, Paradise Hills s’estrenarà a la secció Next del Festival de Sundance –del 24 de gener al 3 de febrer–, una categoria que reconeix tant l’atreviment visual com el narratiu, un espai en què l’inclassificable univers d’Alice Waddington hi encaixa a la perfecció. La barreja entre el cinema de gènere dels anys seixanta i l’estètica pispa de principis dels 2000 que marquen el llargmetratge tenen el seu reflex en un vestuari genuí que “reinventa la idea del color blanc psiquiàtric” i remarca l’asfíxia personal i social de les protagonistes. L’energia de l’eclèctic món de la directora bilbaïna s’ha guanyat el seu propi espai. La nova ciènciaficció té veu de dona.

Rodada entre Barcelona i les Canàries, ‘Paradise Hills’ s’estrenarà a Sundance el dia 24

LV